Habemus laïcitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada, una portaveu de l’UNEF a la Sorbona, uns dels sindicats d’estudiants majoritaris, apareixia al canal de televisió privat M6, amb vel. Evidentment es tractava de fer declaracions  com a representant sindical estudiantil, però la curta entrevista es va tornar en un afer d’Estat en el qual fins i tot el ministre francès d’Interior es va posicionar declarant que percebia proselitisme en la forma d’actuar d’aquesta estudiant. De què era culpable Maryam Pougetoux? De ser dona? Musulmana? Estudiant? O de ser tot a la vegada i gosar prendre la paraula públicament sense amagar-se de cap d’aquestes facetes que la fan ser qui és?

Més que culpable d’alguna cosa, Maryam és víctima de la manera com la laïcitat s’entén a l’Estat francès. No és ni la primera ni l’última a qui li passa, com ja han denunciat alguns fent referència per exemple a Mennel, cantant que participà en un concurs televisiu, musulmana, i que va haver d’abandonar-lo per uns tweets sobre els atemptats a París combinats amb el fet que... era dona, musulmana i portava vel.

Entendre la cultura de la laïcitat francesa és una cosa ben complexa te la miris des d’on te la miris. Des de fora, l’emmirallament que ha suscitat l’Estat francès per la gestió de les religions comparada a la d’altres estats europeus en què la religió catòlica ha seguit present com a religió d’Estat o propera a l’estat, és evident. Des de dins, és molt difícil discrepar de la forma en la qual la laïcitat impera. Pels que hem crescut en el marc de l'educació francesa, ens és difícil discrepar perquè la nostra formatació mental en aquest àmbit és evident, per molt que de vegades ens consti de reconèixer. I per tant també és difícil discrepat des de dins perquè la formatació individual es transforma en una visió hegemònica de quina pot ser o sobretot quina no ha de ser l'expressió de les religions en els àmbits escolars, socials i fins i tot al carrer.

Vaig créixer en aquest Estat francès en el qual als anys noranta el debat dels símbols religiosos a l’escola ja era ben present. Al col·legi on vaig estudiar, situat en un barri popular de Perpinyà, recordo descobrir la diversitat cultural i religiosa. Recordo menjar els primers pastissets de final de Ramadà. També recordo, evidentment, menjar peix els divendres, a la cantina d’aquell col·legi públic i laic. Encara no s’havia fet la llei que els prohibia en l’àmbit escolar (que es votà el 2004), però alguns establiments ja s’havien clarament posicionat en contra dels vels. Els arguments que jo, encara adolescent, sentia, ressonaven com una evidència: portar vel és perillós si fas una classe pràctica de química i portar vel és incompatible amb fer esport. A més, recordo perfectament que la professora d’esport que tenia a l’època, per raons de seguretat, ens feia treure tots els collarets, penjolls i altres joies amb creu, ma de Fàtima o el que fos. I jo, en aquell moment, associava aquella suma de prohibicions a una normativa d'indumentària com qualsevol altra (que, com moltes altres regles del centre, podia trobar més o menys apropiades) però lògica, ja que si jo no portava el xandall adequat per fer esport, me castigaven.

Amb el temps, he anat entenent de quina manera aquell «reglament» no ens afectava a tots de la mateixa manera. I que no era un simple reglament: era una prohibició neta i clara que en teoria afectava tothom, però que a la pràctica condicionava sobretot les dones musulmanes del meu entorn.

De fet, encara avui en dia visc fortament condicionada pel discurs contra el vel que impera a l’Estat francès, en nom de la laïcitat. Una prohibició i un credo generalitzat que fan arribar a creure que la laïcitat no és una forma de respecte de totes les religions presents, una neutralitat front a les religions i el fet de separar de l’Estat, sinó que la laïcitat esdevé una religió per si mateixa. Mentrestant, amb les prohibicions, els religiosos tenen camp lliure per sembrar radicalisme i recollir adeptes. Els que fan que el vel es porti cada cop més a l’Estat francès però també els catòlics, que s’han encarregat de mobilitzar la població contra el matrimoni homosexual.

I de cop és quan veus més clar que mai que, més que mil prohibicions, ens calen mil Fàtima Taleb, dona, musulmana i amb vel, casant un matrimoni homosexual a Badalona.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.