Els partits de casa nostra i les europees de 2019

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arriben les eleccions europees a casa nostra. Falta un any per al maig de 2019. Recorrem el nostre mapa per saber com respiren els diferents actors? Des del País Valencià, Compromís ha tastat la mel de tenir representació directa a Brussel·les, aquest darrer cicle, de la mà de Jordi Sebastià. El periodista i exalcalde de Burjassot va encapçalar la llista Primavera Europea on la formació del valencianisme progressista era clarament el pal de paller, d’una proposta pluralista amb l’ecologisme polític d’àmbit estatal que representa Equo, la CHA aragonesa i petites formacions de Castella, Extremadura i la ciutat marroquina sota sobirania espanyola de Ceuta. Obtingueren un eurodiputat. Un resultat colossal si prenem en consideració que va ser la gran nit de Podemos i els seus cinc escons. L’èxit assolit per Compromís —que només havia obtingut pròpiament seient al Parlament Europeu l’any 2004, quan per dimissions en la coalició on participava amb CiU i el PSM, obtingué l’acta durant uns mesos Enric Morera— posa els valencianistes en la perspectiva d’intentar reeditar de nou un acord entorn dels seus valors a nivell estatal. Tanmateix, imagino que la temptació de presentar-se només amb la seva marca és gran. Saltant al mar, de Dénia cap a les Illes, a l’arxipèlag es veu tot emboirat. Malgrat els bons resultats autonòmics i municipals de Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera —a Eivissa continua l’absència de forces autocentrades destacables a nivell electoral— el sobiranisme balear i pitiús no s’ha presentat en els dos darrers comicis europeus. Deu anys sense concórrer a les eleccions a l’eurocambra. La històrica mala relació amb ERC —rebaixada els darrers anys de l’era Junqueras— i la diferència estratègica —que també es viu a Compromís— entre l’ala més sobiranista, partidària d’arribar a acords amb les esquerres nacionals dels pobles de la península Ibèrica, i l’ala més ecosocialista, IniciativaVerds, que d’entrada preferiria acords amb forces de l’ecologisme i el federalisme d’esquerres, són per a molts l’excusa. Tot és sempre més complicat. El debat de les aliances a l’Estat i a Europa, tanmateix, comença a estar superat. Primavera Europea va obtenir, l’any 14, sense fer campanya gairebé 6.000 vots a les Illes. ERC, uns 20.000.

A Catalunya la situació ve molt condicionada pel procés sobiranista i les conseqüències del post-1-O. En els darrers comicis, ERC va impulsar sola —només amb la companyia dels exsocialistes de Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall, ara ja militant del partit de Companys— la candidatura ERC/L’Esquerra pel Dret de Decidir. Guanyà les eleccions al Principat. Repetir-ho podria ser, deuen pensar els republicans, un bon model. Els anys de les coalicions amb la marca Europa dels Pobles amb bascos, gallecs i els sospitosos habituals del sobiranisme d’esquerres dels diferents pobles de l’Estat queda, at the moment, enrere. Pel que fa a l’univers convergent, el centredreta nacional català va repetir, el 2014, amb el nom de Coalició Europea, el clàssic acord amb el PNB, Coalició Canària i els minúsculs Compromiso por Galicia, La destruïda dreta regionalista mallorquina, que en l’etapa de la UM de Munar hi havia participat, el 2014 ni s’hi acostà. El 2019 la cosa anirà igual. Tenc dubtes, amb el taulell d’escacs pels aires pel suport penebero als Pressupostos del 155, que es pugui repetir l’operació. Hi haurà debat. L’aparell del PDeCAT, l’entorn del president Puigdemont i els diversos clans convergents deuen fer comptes diferents. Repetir el Junts per Catalunya podria ser una possibilitat? No em surten els nombres però… chi lo sa! Pel que fa a l’esquerra alternativa catalana tot faria pensar que Catalunya en Comú participarà de l’habitual entesa entre IU, EUiA i ICV. El darrer cop Podemos va aparèixer en escena. Després, ambdós espais han confluït arreu: a les municipals, estatals i catalanes. Ho faran també a Europa? Tindria sentit, tot i que entren en joc molts factors. A Catalunya, el fet que ICV necessita mantenir l’escó, que deuen tenir, amb raó, molt gelós, és remarcable. Ernest Urtasun ha fet una gran feina. Com la va fer el seu predecessor Romeva, actualment a presó. I la CUP? Té la possibilitat, que va rebutjar l’any 14, de fer front amb BNG, EH Bildu i altres; o bé de forçar una estratègia d’aliances amb les esquerres radicals i els moviments socials —feministes, antifeixistes, antirepressius— de la resta de la pell de brau. Tot és ben obert. De bat a bat! Quin paper jugaran exiliats com Puigdemont o Anna Gabriel? No ho sabem, però és intel·ligent aprofitar el seu capital polític en clau europea per fer front a la propaganda espanyola.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.