Que lluny queda allò del Maig del 68 de «Prohibit prohibir», una de les consignes d’una joventut que volia canviar el món. Van ser els estudiants de la perifèrica Nanterre (París) els que van encendre la metxa de la revolta. No podien visitar les habitacions del sexe contrari. Estava rigorosament prohibit. Exigien llibertat sexual davant el puritanisme imperant. No és que només la sexualitat fos la força motriu del Maig del 68. Però hi era, en un aiguabarreig que també portava a col·lació la igualtat i el feminisme.
Les protestes es van evaporar, però en va quedar un pòsit. Encara que no tant com per no estar a la mercè d’èpoques i modes. El sexe i la sexualitat són eterns generant polèmica, causant pudor; una indústria del lleure. Si no fos així, no s’entendria el Museu de l’Art Prohibit que s’exhibeix a Barcelona. Diputació, 250. Una iniciativa d’un mecenes cultural, l’empresari Tatxo Benet. No hi ha gaires Tatxos a Catalunya, un país abans pròdig en mecenes culturals com a resposta a una cultura sempre amenaçada. Si bé cal dir que més per catalana que per cultura.
L’exposició de Benet és una aposta guanyadora. Hi ha museus que avorreixen abans d’entrar-hi. O només semblen aptes per a esnobs. Aquest, no. Oferir conèixer la fruita prohibida és irresistible i obre el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió.
Superat el Maig del 68, el sexe continua fent parlar. I escandalitzant o ofenent sentiments. En particular, els religiosos. Especialment, si es tracta de grups que protesten iradament des de la dreta extrema. No únicament. L’integrisme brota per Orient i Occident. Entre les diverses obres exposades són moltes les que criden poderosament l’atenció. Però és la censura el que justifica que formin part de la col·lecció.
És clar que no totes han estat censurades per ofendre la moral pública. N’hi ha també que han irritat per la seva irreverència política. O econòmica. Com un audiovisual que deixa en evidència la multinacional McDonald’s. O un Trump caracteritzat amb un micropenis. Obres, la majoria, censurades pel seu contingut sexual, que, de vegades, pot ser considerat de dubtós gust. O provocador. O gratuïtament provocador. Però aquesta és una altra qüestió.
La qüestió que ens pertoca ara porta a col·lació el debat sobre la prostitució. Entre els que aposten per la prohibició total i els que aposten per la regulació. No prohibir no només no està prohibit; és que avui és una recepta de l’esquerra, a l’ús. Fins al punt que fa dubtar si avui Pepe Rubianes podria passejar els seus monòlegs d’humor transgressor sense ofendre la correcció política. L’actor Paco Sans del Tricicle és dels que creuen que estem en aquesta tessitura.
El cert és que la prohibició no és una rèmora, és un esperó. Prohibir l’alcohol a l’Amèrica saciada de Borsa als anys vint va fer que proliferessin destil·leries a preu fet. Quanta hipocresia! La prohibició va enlairar Al Capone i la legalitat va enlairar la campanya electoral de Roosevelt. Si és el cas, no dubteu a passar-vos pel Museu de l’Art Prohibit, tindreu més coses per explicar que si visiteu el Museu Picasso.
