Això no és una pipa”, escriu Magritte a sota d’una pipa pintada. És una evidència, però en aquest món obtús cal repetir tothora les evidències, perquè no n’hi ha cap, per empírica i demostrable que siga, que no puga ser qüestionada o fins i tot negada per qualsevol il·luminat, sobretot d’aquells que no agafen un llibre ni per a ventar-se. Vaig conèixer una senyora que negava el descobriment d’Amèrica per part de Cristòfor Colom. Li vaig dir que era un fet històric provat. “Com ho saps?”, va dir, “Tu hi eres, quan ho va descobrir?”. I reblà: “A més, estem en democràcia i cada u pot tindre l’opinió que vulga”. “L’opinió”, va dir. També hi ha gent que qüestiona o fins i tot nega cada dia que català i valencià són la mateixa llengua, i no sempre són analfabets. N’hi ha que governen.
Però tornem a Magritte, a la pipa. Una pipa pintada no és una pipa, no pots introduir-hi tabac, no serveix per a fumar. Ni tan sols pots agafar-la i posar-te-la a la boca, perquè només és un quadro. Obvi? Sí, però molta gent ho confon: la pintura i la realitat, perquè pensa, ingènuament, que la funció de la pintura és repetir trossos de realitat. De quina realitat? De la superficial, de l’epidermis visible, sotmesa a la deformació de la perspectiva i el clarobscur.
El cas és que la pintura no copia la realitat, que no l’ha copiat mai. L’art és, sempre, un artifici, una ficció. Una bella mentida, sovint plena de veritats. L’artista interpreta, manipula, tergiversa, transforma la realitat. No la copia.
Imagineu una música que es limitara a reproduir els sons exactes de la vida quotidiana? O una novel·la que descrivira, amb tot detall, sense el·lipsis, el que fan els personatges des que s’alcen al matí fins que es giten a la nit? Quin avorriment, no?
Més que l’epidermis del món, l’art mostra les reflexions, els desitjos, les esperances, els temors i els somnis de l’ésser humà davant la realitat. El món de Leonardo, i del Renaixement pictòric, és un món seré, idealitzat, d’harmonia perfecta, massa bell per a ser real. En altres èpoques es buscarà exactament el contrari: el moviment, el desequilibri, la forma estrafeta. Per què? Per a augmentar l’expressió.
Paul Klee: “L’art no reprodueix el que veiem, sinó que fa visible el que no veiem”.
Però imaginem que l’art sí que volguera reproduir la realitat. Podria fer-ho? No. Com a molt, en faria una reducció, una simplificació estèril. Encara que ajuntem el retrat d’un individu, l’historial mèdic, la descripció literària, la gravació de la veu, un vídeo, etcètera, sempre el retratat ens pot sorprendre, fer coses imprevistes. La realitat és massa complexa, fugissera i canviant. Només la coneixem en part.
El pintor no és un copista submís i resignat, sinó un inventor que treballa amb formes, colors i textures. Creant, els artistes fan créixer el món.
Cézanne: “L’art és, sempre, una harmonia paral·lela a la natura”. És això: una harmonia paral·lela, i no una pipa. Com ens adverteix Magritte.
