L’escriptor aragonès Miguel Serrano explica a la seva novel·la Autopsia ( 2013) que el programa Crónicas Marcianas, emès durant els anys noranta a les teleporqueries de Tele 5 i dirigit, per cert, pel català Xavier Sardà, va ser l’inici d’una degradació moral sense límits. D’una exaltació del cinisme que, com a societat, hem pagat car. Barra lliure per humiliar. Barra lliure per tractar les dones i els diferents com a mercaderia. Els que érem adolescents, en aquell moment, ho recordam molt fresc. Com si fos ahir. No he pogut evitar pensar-hi, aquests dies, vista la sentència al grup de malfactors autoanomenats la Manada.
Nou anys, els han imposat. Amb els que porten de preventiva en un no res seran al carrer. Són José Ángel Prenda, Alfonso Jesus Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio Manuel Guerrero. No oblidarem mai els seus rostres fastigosos. Tots hem anat a classe amb gent així. O hi hem jugat a bàsquet o a handbol. O els hem tengut de veïnats o de companys a alguna feina. El grasset esdevingut líder, el guaperes de discoteca, el retardat mental transformat en fortarró que deim a Mallorca— de màquines de gimnàs. Són una tipologia de gent. Però n’hi ha d’altra, de gent, que es comporta igual. El patriarcat no entén de classes ni de grups socials; ni de cultures nacionals ni de llengües. Mai sabrem si el fet que hi hagi un militar i un guàrdia civil al grup els ha afavorit, però és força clar que a l’immens femer que és el Regne d’Espanya hi campen la impunitat per als homes i l’estigma per a les dones.
Perquè, a la fi, la Manada som jo. Som nosaltres. Ets tu. És ell. És el nostre amic fent bromes fora corda a un grup de Whatsapp; el company del rotllo que saps que va fer no-se-què una nit dins una tenda de campanya a l’Acampada Jove de les JERC, al Rebrot de Maulets, a l’Acampallengua o a l’Engrescat dels JEN-PSM. La Manada és quan callem. La Manada és quan somriem, còmplices, quan algú surt de to. La Manada és quan jutgem. La Manada és el seu patriarcat repugnant —tan repugnant com el nostre, val a dir. La Manada són els rics i la seva impunitat (recordau na Nagore Laffage, infermera en practiques de vint anys, que es va mig embolicar una nit dels Sanfermines amb un metge a la trentena de nom José Diego Yllanes? . Al sofà de casa ella no va voler anar més enllà, i ell la va forçar i la va matar a hòsties. Era un pijo de família de l’Opus Dei. Ara fa feina a una clínica de Madrid). La Manada és el pitjor de la classe obrera espanyola que ara alguns idolatren sense mesura, també a Catalunya. La de gimnàs, feixisme futbolístic, poligonerisme i “Te voy a meter dos yoyas, payaso!”. La dels analfabets funcionals que han regalat majories constants a la dreta espanyola, al PSOE i ara a Ciutadans. La Manada és la classe mitjana més o manco il·lustrada que fa com si aquest sarau no anés amb ella quan té, ben endins, l’essència del monstre neoliberal que cossifica les dones. La de concertada, esport, elitisme xaró, cocaïna i alguns (pocs) llibres. La dels indecents funcionals que obriren la porta perquè Aznar ( i Zaplana i Matas i ara Rivera) irrompessin, amb el que ha significat a nivell d’hegemonia d’un individualisme extrem, a les nostres vides. La Manada és el jutge que trobava que si no es movia és que passava gust. El jutge en qüestió, per cert, es diu Ricardo González. Un inhumà en un sistema sòrdid. “La HYPERLINK #JusticiaPatriarcal es gesta a les facultats de dret, on manca de manera flagrant la perspectiva de gènere. És una manera més de reproducció del patriarcat”. Ho deia magistralment en una piulada de Twitter na Tània Verge, professora de Ciència Política i directora de la Unitat d’Igualtat a la Universitat Pompeu Fabra. Hi veig una qüestió de classe, a més. Només homes blancs de classe alta poden permetre’s unes oposicions com les de judicatura.
Han estat setmanes mogudes, a les Espanyes, certament i cloent. Em coincideix, la reflexió sobre violadors, amb la plaent lectura de Franquisme i cultura. ‘Destino’. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguera catalana ( 1939-1949) de l’historiador de la UAB Francesc Vilanova, que han editat de forma exquisida els palmesans de Lleonard Muntaner Editor. El volum de Vilanova detalla amb pèls i senyals la foscor malaltissa de l’ambient cultural i polític de la Barcelona els anys que els nazis s’hi passejaven com si fos casa seva. I si hi ha res que m’ha captivat és la descripció que fa dels personatges del falangisme local: individus sinistres com Juan Aparicio o el mallorquí Miquel Villalonga, germà de Llorenç. No he pogut evitar linkar-ho. D’aquella fossa sèptica venim.
