No dispareu a la Gramàtica

Els accents diacrítics aixequen més passions que no hauria imaginat -ni jo ni els venerables membres de l’IEC que feien l’ortografia- i la nova Gramàtica catalana ha rebut de -pràcticament- totes bandes per quatre canvis que relaxen infinitèsimament la norma. Una crítica que, curiosament, sembla adormida davant de l’esfereïdora publicació del Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Només diré que admet “antepassat” i “xillar”. La resta la va explicar exhaustiva i detalladament Francesc Esteve en un impressionant dossier fa unes setmanes a EL TEMPS.

Sens dubte tots els que ataquen la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) volen que aquesta obra segueixi els seus criteris, que potser tindran una argumentació sòlida; o interpreten que l’esperit de Pompeu Fabra no hauria permès els nous usos del verb ‘estar’ en detriment de ‘ser’. Potser. I potser hi dediquen tantes hores a esmenar l’obra construïda i consensuada per l’IEC -l’Acadèmia oficial de la nostra Llengua- que obliden que existeixen altres pseudoacadèmies que fan mal de veritat.

Potser perquè els canals d’informació entre el País Valencià i Catalunya no es recuperen com caldria, potser perquè l’espiral informatiu del ‘procés’ confon el subjecte polític independitzable amb tot el territori lingüístic, n’hi ha que disparen bales sobre la seva teulada mentre s’acosta, silenciosa, la pedregada.