La podridura (o un dia, tot això passarà)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dia, tot això haurà passat. En algun moment, hi haurà sentència ferma, qui sap si absolutòria. Hi haurà una jove que haurà passat per una humiliació múltiple. La física, la que deixarà petjada de per vida. La humiliació mediàtica, la dels mitjans relativitzant, fent espectacle de tot plegat. Posant en dubte la versió de la violació. Fent costat subtilment els agressors. La de la resolució judicial és la humiliació definitiva. Potser la més dolorosa. Perquè no és probable que es capgire la truita. Potser serem més a prop del vot particular demanant l’absolució que de la sentència garantista que converteix en abús la salvatjada. 

Un dia, tot això haurà passat. Guardarem en un calaix hashtags i mostres de suport. Els haurem canviat per uns altres. La pressió social es dirigirà en una altra direcció, estarem absorbits per la següent catàstrofe moral, perquè ens trobem una a cada gir de la cantonada. Amb l'arbitrarietat de la justícia, les diferències de criteri, com a font inesgotable d'indignacions.  I, mentrestant, hi haurà missatges d’odi en les xarxes envers les feministes. Contra les dones. Tornarà a haver-hi comentaris adobant el terreny de confusions i malentesos sobre el sexe, sobre els límits del que és abús i el que no. Sobre el que és violació i sobre el que alguns volen creure que no ho és.

Tornarà a haver tertulians, polítics i líders socials, alguns dels quals seran dones, que diran que no és per tant, que s’està fent un gra massa. Que les lluites feministes haurien de ser una altra cosa, més amable, més tolerant, més permissiva amb els usos i costums. Hi haurà mascles amb trones i poder que diran ximpleries sobre faldes curtes i mirades, sobre seducció i incitació. Sobre tolerància i relaxació dels límits en dies de festa desfermada. No canviarà el femer televisiu, ni la hipersexualització, ni deixaran de ser el model els mascles fatxendes, arrogants i molt, molt masculins. Dominants. 

Un dia, tot açò de la “La manada” haurà passat. Potser obrirà alguna escletxa, potser hi haurà una mica més de conscienciació, potser algunes dones i homes sentiran que alguna cosa ha canviat. Però la revolució no serà televisada. La reacció a la sentència perdrà vigor en algun moment, les bases socials, polítiques i jurídiques que fan possibles l’estat de coses romandran incòlumes. 

El cinisme de les faldes curtes i són elles les que van provocant tornarà a tapar la podridura amb un mant espès i infecte. Algun dia, tot això passarà. Hi haurà altre espectacle amb el qual alimentar els informatius i els magazines. El requisit de la mort esvaeix els dubtes, atia les passions generals, els debats viscerals sobre l’enduriment de les penes. Però si les agredides sobreviuen, si el context fa planar els dubtes, hauran de suportar de nou les ombres de sospita. La podridura perviurà perquè no s’atén al debat de fons, a les causes primigènies.

Un dia, tot això passarà i no és segur que es trauran les conclusions pertinents, que es faran les preguntes correctes. I això és el que fa por de veritat.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.