Alcalde Valls

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com la falsa mare del judici de Salomó, l’espanyolisme prefereix veure Catalunya convertida en un camp de batalla, en una farsa o en un circ abans que intentar guanyar-la amb un cert sentit de la justícia. Els arguments, si és que en té, són tan febles, que els cal recórrer a la pallassada de Tabàrnia i a la invenció de terrorismes i rebel·lions violentes. La possible candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona és una peça més d’aquest cúmul de despropòsits.  Juntament amb la incapacitat d’oferir gaire res de bo, de rerefons hi ha una visió colonial de la capital de Catalunya.

No es tracta pas, és clar, d’una qüestió d’orígens. El mateix Valls és nascut a Barcelona, d’una família que va tenir una forta implicació en la vida política i cultural catalana. De fet, si no fos així, tampoc seria aquest el problema, ni es tractaria de reproduir a casa nostra l’absurda polèmica entre Trump i Obama sobre una partida de naixement. En aquests darrers temps hem pogut veure com persones de procedències ben diverses s’implicaven activament en la vida política d’aquest país. Podem parlar d’Albano Dante Fachín i de Gerardo Pisarello, nascuts a l’Argentina, o bé de la diputada d’origen uruguaià Ana Surra. També de Guillem Balboa, batlle d’Alaró, nat a Guinea Equatorial. Només en uns pocs casos la intolerància ha suscitat algun tipus de debat, com en el cas de Joan Ribó, alcalde de València, a qui alguns gamarussos li retreien haver passat els primers anys de vida a Catalunya. No, no és això.

Però, pensem-hi: una candidatura com la de Valls seria vista com una ofensa si s’intentés formular a Madrid o a qualsevol ciutat espanyola d’una certa importància. No cal ni parlar de si es plantegés una solució semblant per a alguna capital europea. ¿Com pot ser alcalde algú que trepitja la ciutat només de passada, per venir-hi a pontificar de tant en tant, deslligat completament de la seva realitat? ¿Com pot governar-la havent-hi perdut el vincle, havent deixat de participar de la comunitat, havent estructurat la seva vida en un altre indret des de fa anys? Només és factible des del provincianisme de Bienvenido, Mister Marshall, la mateixa patologia que va permetre al rus Borís Skóssirev proclamar-se rei d’Andorra fent-se l’interessant en un hotel de la Seu d’Urgell amb unes quantes entrevistes a la premsa. Encara més: ¿Com pot proposar-ho algú si no és amb el gest despectiu de l’emperador que envia un virrei a controlar els aborígens? N’hi ha prou amb que sigui qualsevol que ostenti un títol ampul·lós i resplendent.

Més enllà del desarrelament, hi ha una altra qüestió de fons que és el que representa aquest personatge. Barcelona és una de les ciutats europees que s’ha mostrat més oberta i tolerant, amb exemples de sensibilització col·lectiva com el de la massiva manifestació “Volem acollir” del febrer de l’any passat. Justament Manuel Valls es va fer cèlebre a França per la brutalitat de detenir una noia de quinze anys durant una excursió escolar i deportar-la a Kosovo, generant així un brot de protestes arreu del país.

 L’adscripció a una causa nacional, en un moment de dicotomia com l’actual, no hauria de camuflar les ideologies, especialment en unes eleccions municipals, que són les més terrenals de les eleccions. Si no, et pot acabar passant que et penses que votes un projecte nacional i et trobes que avales la vulneració dels teus drets fonamentals, o la contaminació ambiental de la teva ciutat o la destrucció del comerç del teu barri.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).