Turisme antisistema

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns dies, una petita incidència al punt de confluència entre el carrer Aragó de Palma i la via de cintura es va multiplicar en poca estona fins a convertir-se en un enorme col·lapse que va afectar el trànsit des de Ciutat cap a Inca i cap a Llucmajor. Les autoritats es preguntaven què va poder succeir perquè en un dia en principi no assenyalat, quan encara falta per arribar al punt àlgid de la temporada turística i les desenes de milers de cotxes de lloguer encara no roden damunt l’asfalt de l’illa, un petit embós sense importància es pogués engrandir fins a convertir-se en una embòlia massiva de vehicles rodants.

Tenim una resposta gens tècnica, però contrastada pels fets i moltes hores d’experiència: que a Mallorca, a partir de la campanya de Setmana Santa i fins a l’octubre, no s’hi pot circular amb normalitat. Com a mínim, perquè en les setmanes (mesos) punta no s’hi pot circular de cap manera. La població creix de menys d’un milió a catorze o quinze milions, d’acord amb un model turístic depredador i analfabet que ens allunya de Menorca (per esmentar un indret on s’ha apostat per un turisme mitjanament ordenat) i ens acosta, cada temporada més, a Taiwan, on els ancestrals aborígens desapareixen colgats per les onades de visitants a un parc temàtic indistingible de qualsevol altre, excepte per algunes pinzellades de pintoresquisme local.

L’estiu passat, un resident de la urbanització gloriosament batejada com a Sometimes, a l’emblemàtica localitat del turisme de borratxera coneguda com s’Arenal, va rebre amenaces d’una empresa de lloguer turístic quan se li va acudir queixar-se del renou insuportable que feien els llogaters d’una casa veïna a la seva, un grup de turistes joves amb un gust immoderat per les bauxes casolanes que es perllonguen fins a altes hores de la matinada. El veí queixós era un jubilat que feia més de vint anys que vivia a la zona i que mai no havia dit ni piu de res, però que trobava excessiu el fet de no poder dormir a la nit. Això el va dur a demanar sisplau als veïns festosos que moderessin la seva activitat, i, en veure que se’n fotien d’ell, a presentar queixes a la policia local i a la Conselleria de Turisme. El desenllaç va ser un burofax de l’empresa Easy Rent en què se’l comminava a abandonar “la seva actitud agressiva i irrespectuosa i faltada de qualsevol tipus de lògica” i a cessar “aquesta espiral de tensió i violència”, amb l’advertiment que l’empresa es reservava “qualsevol acció que en dret fos menester”.

El financer Joan March —ens agrada repetir-ho— va refusar d’entrar en la indústria del turisme perquè considerava que era un negoci per a beneits. Tenia raó, i és per aquest motiu que les nostres actuals elits extractives (gran part de l’anomenat Ibex-35, banca, partits polítics a sou) en viuen molt principalment, i no han parat fins a estendre la idea (a ells no se’ls n’acudeix cap altra) que les nostres úniques opcions com a societat consisteixen a lliurar-nos al turisme en les seves formes més abjectes i embrutidores, o en cas contrari morir-nos tots de gana.

En conseqüència, qualsevol opinió crítica o simplement reflexiva sobre el Sagrat Turisme és considerada sense matisos com l’enemic públic número u, la bèstia negra a abatre. L’any passat, les elits extractives varen posar de moda un insult, turismofòbia, que els que mai no han tingut cap mena de contacte ni de coneixement del turisme (com el suposat ministre del ram, Álvaro Nadal) etziben sense contemplacions contra aquells que en pateixen les conseqüències (com a treballadors explotats, o com a simples ciutadans obligats a conviure amb les hordes de la turistada més infame). Atès el grau de perillositat judicial en què ha decaigut l’Estat espanyol des de l’estiu anterior a aquest que estem a punt d’estrenar, no ens ha d’estranyar si de turismòfobs passem a sediciosos, rebels, colpistes o terroristes.

No es mossega la mà que et dóna de menjar, és l’argument predilecte dels escassos beneficiaris del turisme (que abans es deixarien tallar aquesta mateixa mà nutrícia que no invertirien res en la cura del territori del qual s’aprofiten), mentre signen contractes per hores que s’assemblen sospitosament a l’esclavatge i que serveixen perquè el Govern d’Espanya digui que avança en la lluita contra l’atur. Estacionalitat i precarietat laborals, una massa social d’analfabets escolaritzats i acrítics, i una absoluta absència d’escrúpols a l’hora de munyir els recursos del territori fins a dessecar-los per complet són els fonaments d’un model econòmic que és, aquest sí, una veritable fita antisistema: un salt 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).