De vegades, quan les legions romanes derrotaven la revolta d’una província díscola, el primer que feien era canviar-ne el nom. Així, després de vèncer la revolta judaica, al segle II després de Crist, la ciutat de Jerusalem va passar-se a anomenar Aelia Capitolina, en honor de l’emperador Adrià, que és qui n’havia pres la decisió. La ciutat era al mateix lloc, hi havia una continuïtat en l’espai, però havia passat a ser una cosa diferent del que havia estat fins llavors. En l’espai de l’antic temple hebreu es va alçar probablement un temple a Júpiter. La ciutat va ser desjudaïtzada i romanitzada. L’imperi pensava que, si mantenia la seva identitat històrica, la continuïtat amb el passat i amb la tradició jueves, amb la cultura pròpia, la revolta acabaria renaixent inevitablement en un moment o altre. Per tant, el millor que es podia fer era abolir aquesta identitat i fer de Jerusalem una ciutat no jueva. I per demostrar-ho, dir-ne d’una altra manera. Dir-ne de la manera que dictaven els vencedors, que dictava l’imperi. Eliminar-ne el nom antic.
Tradicionalment, l’unionisme espanyol, fins i tot el més radical, ha cantat sempre les virtuts d’una Catalunya espanyola. La seva teoria ha estat que ser català i espanyol era perfectament compatible. Que ser català era una manera ben legítima de ser espanyol. Potser ho pensaven, però no deien, com els romans davant de Cartago, “Delenda est Catalonia”. Per cert, els romans també van canviar per un temps el nom de Cartago quan la van vèncer: en van dir Colonia Iunonia, però el nom no va fer fortuna i l’anterior nom va tornar a ressorgir. En el cas català, l’objectiu explicitat no era destruir Catalunya o esborrar la catalanitat, sinó que era conservar teòricament la catalanitat fent-la compatible i complementària amb l’espanyolitat. Una complementarietat asimètrica, ben cert. Una catalanitat subsidiària, domèstica, vernacla. Però no es tractava en aparença de descatalanitzar Catalunya per convertir-la en una altra cosa del tot diferent. I per això no calia canviar-li el nom. Al contrari, els unionistes deien en veu alta que ells també eren Catalunya, que Catalunya no era només dels catalanistes o dels independentistes.
És això el que fa interessant —malgrat totes les excentricitats anecdòtiques que conté l’operació— que una bona part de l’unionisme hagi adoptat el mite de Tabarnia, i el conjunt de l’unionisme s’ho miri amb simpatia no dissimulada. Perquè, si canvies el nom de la cosa, el que vols és canviar la cosa. Davant la dificultat d’aconseguir que una Catalunya catalana se senti entusiastament espanyola, construirem una Catalunya no catalana. I com que això és una contradicció en els termes, a la nova realitat, a la Catalunya descatalanitzada, li haurem de dir d’una altra manera. Posem-hi Tabarnia. El salt teòric, conscient o inconscient, és enorme. La paraula Catalunya ja no els serveix. La troben massa connotada. I si el topònim esdevé un adjectiu, si evoca una catalanitat històrica, cultural, lingüística, també cal canviar l’adjectiu. Les coses ja no han de ser catalanes, han de ser tabarneses. I el temple ha de ser un temple a Júpiter, la deïtat de l’imperi (també aquest imperi té les seves deïtats). I la llengua ha de ser la llengua de l’imperi. Barcelona, capital de Tabarnia. L’espai geogràfic és el mateix. Però la realitat que es proposa és tan i tan diferent, suposa un trencament tan absolut amb el passat, que exigeix ser etiquetada amb un nom nou. El nom que han triat els qui volen viure a aquest territori però no volen viure a Catalunya. Els qui ho proposen ens diuen que ells no volen ser Catalunya, i que per tant han de poder ser una altra cosa. Tabarnesos, no catalans. Parlar de Tabarnia és la manera de dir, ara ja sí, “Delenda est Catalonia”. I allò que posarem en el seu lloc serà una cosa nova, tallant amb el seu passat. I naturalment amb un nom nou.
Tabarnia és la versió contemporània de l’Aelia Capitolina dels romans. El nom d’una cosa nova que es vol alçar damunt del mateix espai en què hi havia una cosa antiga que ha estat vençuda o que fa nosa. El símbol d’una ruptura amb el passat, amb la tradició. La fundació d’un país o d’una ciutat a la mida de l’imperi, província feliç de l’imperi, allà on hi havia hagut una personalitat diferenciada. Només una pinzellada final: malgrat tot, dos mil anys després, avui de Jerusalem en continuem dient Jerusalem. I per saber què coi era l’Aelia Capitolina cal que ho busquem a la Viquipèdia.
