De partidaris de la independència de Catalunya, a Espanya no n’hi ha gaires, ja ho sabíem i ens ha estat confirmat amb proves tan irrefutables com innecessàries. Però alguns n’hi ha, sí, i els podem afegir a la llista dels herois de les causes a llarg i accidentat termini. Es tracta d’una partida de romàntics de la història i addictes a la justícia, que són odiats i sovint amenaçats pels seus compatriotes.
En un segon replà —baixant l’escala, s’entén— hi ha una partida un poc més atapeïda de persones que coneixen els fets i els sentiments que han menat a l’actual situació, i que no són partidàries de la independència republicana del principat, però que no la impedirien amb l’ús de la violència, concepte que ha tingut tan mala fortuna en el seu trànsit per la justícia espanyola. Aquestes persones —entre les quals hi ha un poc de tot, alguns polítics, alguns intel·lectuals, artistes de totes les arts, belles o no— ara ho passen una mica fatal, no dormen bé s’ajeguin del costat que s’ajeguin. En general, compten amb la simpatia dels independentistes, que saben apreciar la vàlua de les actituds neutrals. Bé, ara, amb l’empelt de la justícia alemanya en el procés polític català, i sobretot en l’aparell justicier espanyol, la sensació de protecció ha augmentat déu n’hi do, fins i tot en certs sectors ha augmentat temeràriament, perquè no comptaven, d’entrada, que els poders de l’Estat, en haver estat ferits, són, per dir-ho en so de pau, imprevisibles.
Totes aquestes tensions i distensions s’han explicat i continuen explicant-se incansablement, de vegades amb aquesta rutina que caracteritza els predicadors d’homilies adreçades als conversos. A estones, el discurs es fa una mica fatigós, però no podem retreure-ho als seus autors ni als seus instigadors, perquè un país ha de mantenir la fe en mode flamejant quan ingressa en els grans escenaris de la Història. El que Catalunya no ha observat adequadament és un altre principi fins ara considerat inamovible en aquestes circumstàncies: el de la unitat —a qualsevol preu—, que sol implicar, en termes bèl·lics, una guerra civil prèvia a la guerra pròpiament dita, destinada precisament a neutralitzar per mètodes eficaços les dissidències sorgides entre els teus. Aquesta manca d’unitat a les vespres del Gran Esdeveniment és una de les millors notícies que ens podien arribar: parla de maduresa cívica. La unitat és en gran mesura producte del fanatisme més descordat. (Cal afegir que, a la proliferació del discurs, també hi ha contribuït el fet que els mitjans de comunicació són uns golafres insadollables i no deixen en blanc ni un cornaló de paper ni uns quants segons del seu temps. Farien bé de recuperar alguns hàbits abandonats en la implantació majoritària del periodisme de la immediatesa —alguns en diuen periodisme àgil, ves per on. S’han tirat per la borda els bons costums de dedicar espais al gran reportatge, a l’entrevista suficient, etc., que, quan tornen a trobar el seu lloc, posen de relleu tota la misèria que les xarxes asocials condueixen al costat dels grans beneficis que proporcionen.)
Bé, tornem al segon replà, i deixeu-me dir, d’entrada, que la qüestió catalana, o la qüestió espanyola, en el seu reflex en els mitjans potser manca d’imatges eficaces per fer-ho arrelar tot a la memòria i per il·luminar el “debat”. Fa pocs dies, José Sacristán, que està en aquest segon replà, ens en va proporcionar una ben digna de ser recordava. Deia que “lo jodido” de Catalunya és que l’altra cara de la moneda són ministres cantant “El novio de la muerte”. (Llegiu la lletra de l’himne legionari per saber exactament què cantaven els ministres espanyols de Justícia, d’Educació i Cultura o el d’Interior).
És clar, per a les persones com José Sacristán, que estimen Catalunya i per això no els agrada la idea que s’allunyi, no és fàcil compartir posicionaments amb aquests ministres, amb l’altra cara de la moneda: sobretot si teniu en compte que en aquesta altra cara també hi ha jutges, gúrtels, púniques, violència feixista creixent, racisme i xenofòbia, màsters de la Universitat Rey Juan Carlos, televisions espanyoles i diaris madrilenys de paper.
Home, té raó Sacristán, i servidor li agraesc la imatge d’aquesta moneda tan clara i valuosa, una moneda d’or.
