“Paisans, guardeu casa, de cert vindrà el dia que aneu al carrer! Mentre disputeu si la porta pinteu roja o blava, els espanyaportes entren pel ponent”. Amb aquesta sentència, Vicent Torrent, alma mater d’Al Tall, ficcionava el moment en què Sant Vicent abandonà València, tot espolsant-se el calcer, per anar a predicar a Europa. L’advertència als valencians s’incloïa al disc La nit, un títol que va esdevenir profètic, atès que l’àlbum va publicar-se el 1999, és a dir, quatre anys després de la victòria del PP al País Valencià i més de tres lustres abans que la dreta fos derrotada en 2015. Una nit eterna de podridura que va corglaçar el poble valencià gairebé durant dues dècades.
No cal ser un geni per a copsar el rerefons de la cita fictícia, amb el roig, el blau i el doble sentit que hom pot donar-li, per pura coincidència, al verb espanyar. En tot cas, els versos d’Al Tall esdevenen un cant a la unitat dels valencians i una advertència sobre l’huracà que ens empeny des de Madrid. Perquè en aquell 1999 llunyà, amb el PP a punt de convertir la dreta espanyolista en hegemònica, només la unitat del valencianisme podia salvar-nos de perdre’ns en la foscor.
Aquella lliçó crua ens hauria de fer repensar l’estratègia ara que la Generalitat ha caigut de nou en mans del PP i la ultradreta de Vox, en un context de violència institucional en què la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià tornen a estar en el punt de mira. La unitat del valencianisme, progressista i d’esquerres, atès que no en tenim de cap altre, esdevé fonamental per a resistir i tornar a guanyar el carrer amb un objectiu únic i vital: agafar embranzida. El darrer diumenge d’octubre, en el tradicional Aplec del Puig, s’han produït alguns fets simptomàtics en aquest sentit. En l’esplanada de baix, l’estat de xoc davant la derrota electoral continua bandejant l’autocrítica mínima i desitjable, entre congues i balls, com si no haguérem aprés res de l’excés de comboi; dalt, a la muntanyeta de la Patà, va produir-se un intent, encara tímid i balbucejant, d’assolir un nou camí d’unitat i fermesa.
Cal recordar que, malgrat el règim del PP durant vint anys, el País Valencià va surar a colps de cultura de la resistència. Vam viure l’auge de la música en valencià, l’eclosió d’Escola Valenciana, el creixement del sindicat STEPV, la rebel·lia dels Salvem, la força d’organitzacions juvenils com el BEA o Arran, la configuració d’una alternativa política com Compromís amb els mitjans de comunicació fent-ne de silenciador i la traca final de la Primavera Valenciana. Amb tot en contra i des de baix. El batec d’un poble, al capdavall, que es resistia a morir sota el blanc i negre. Una part d’aquest esperit va respirar-se al Puig, a la muntanyeta eterna de la Patà.
Venen anys difícils en què el govern PP-Vox, sense la tebior ni la por que ha tingut el Botànic, no ha trigat gens en dividir els valencians entre bons i roïns, entre perseguidors i perseguits. Només una unitat ampla, despertar el carrer anestesiat des de 2015 i un discurs contundent ens permetrà resistir i agafar embranzida per a la nova nit que ja ha començat: una travessia en què diluir-se en discursos porucs que compren el marc mental de l’enemic serà deixar el País Valencià en safata als espanyaportes. Guardem casa, doncs, i eixim al carrer.
