Tots tenim, de tant en tant, moments Hopper. Al treball, de viatge, en la vida quotidiana. Jo, per exemple, en tinc quan faig una xarrada o un club de lectura i vaig amb tren o, més sovint, amb cotxe, a un poble que no havia visitat mai, que potser no sabia ni que existia. Aparque el vehicle als afores, per evitar la saturació del centre. Faig una foto de la placa del carrer —no seria la primera volta que no el sé trobar després. Obric Google Maps, busque la biblioteca. Allí m’esperen lectors d’algun dels meus llibres que volen escoltar la meua pobra, limitada, versió del món. Em reben amables, m’examinen, em comparen amb la imatge de la solapa del llibre. “Està més cascat”, pensen. Si més no, això pense jo quan faig aquesta comparança amb altres autors. Si el llibre és antic, potser ni et reconeixen. Jo mateix no sempre em reconec, quan mire fotos meues antigues. Potser ja no soc jo, aquell. Hauríem de canviar de nom en passar els lustres; no és coherent que, sent diferents, ens diguem igual.
Quan acaba l’acte, després d’una tertúlia en què hem trencat el gel i hem arribat a una aparent intimitat, és l’hora d’estampar dedicatòries i de rematar serrells de conversa mentre els lectors s’acomiaden i s’esfumen, i algú t’acompanya, o no, a la porta. Ixes a l’exterior: comença el moment Hopper.
En un poble desconegut, a l’hora en què es buiden els carrers, has de buscar lloc on sopar. És un dia faener, no tots els restaurants obrin. Inspecciones des de fora, com un espia, els que estan oberts: l’aspecte, la clientela, què diu la carta. Esculls, hi entres, demanes, amb la boca petita, on pots seure. Sempre hi ha cadira per a qui va sol, tots els bars tenen un racó Hopper. Seus, intimidat per les mirades de reüll dels parroquians i dels cambrers. Voldries passar desapercebut, ser invisible, et sents un intrús. Quan et trauen el sopar, mastegues ràpid, intentant espolsar-te la incomoditat de no tindre ningú amb qui parlar. Mires el mòbil o, si n’hi ha, el periòdic: notícies locals, de política o d’esport, que no t’interessen. Fas cara d’home ocupat, segur de si mateix, acostumat a rodar pel món sense necessitat de ningú. No cola, i ho saps, cada gest et traeix.
Quan ixes del bar no hi ha ningú, al carrer. Fa un fred humit, et passes el coll de la jaqueta. El teu poble, la teua casa, està massa lluny per a tornar amb el cotxe. Hauries de conduir més de tres hores de nit per carreteres ignotes i negres. Has hagut de llogar una habitació d’hotel, la més barata i pròxima que has trobat en una plataforma d’Internet. Resulta ser un edifici de l’extraradi, buit, desolat, que put a resclosit, on potser ets l’únic hoste. Entres a l’habitació, descarregues la maleta. T’asseus, baldat, al llit. Mires a l’espill i, en comptes de veure la teua cara ullerosa i trista hi veus Edward Hopper amb el seu barret, que, pinzell en mà, et diu: “No et mogues, per favor”. I comença a pintar.
