Aprofitar el precedent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Any 1898. Espanya, estructuralment semianalfabeta, víctima del seu temps, de les elits que la dominaven, es topava amb una realitat que canviaria el seu destí. La descolonització fulminà anímicament aquell imperi que ho havia abastat tot. Les victòries sobre Cuba i Filipines, celebrades per la premsa del moment, havien estat imaginàries. Tot va derivar en una commoció que reforçaria una autosatisfacció nacional avui sobradament visible. Caigueren, sí. Però amb el cap ben alt. Com dijous, quan transcendí la decisió de la justícia alemanya de negar l’existència del delicte de rebel·lió en Carles Puigdemont. La commoció barrejada amb l’autoconvicció ferma tornaria a ressorgir. Aquell sentiment victimista. Jo tinc la raó, però ningú no me la vol donar.

Segons les paraules del sempre transgressor Arcadi Espada, hi havia una sensació de tornada a aquella Espanya del 1898. Uns altres no feien referències tan explícites. Però la ràbia latent en tertúlies i portades es corresponia amb aquest sentiment singular, tan característic de l’Espanya que se sent marginada pels qui, pensaven, la donarien suport. Era el reflex de l’Espanya que se sent derrotada, que no acaba d’assumir la trompada i que, sí ho fa, és a còpia de refermar el caràcter que, al llarg de la història, l’ha fet distanciar-se d’alguns dels seus territoris. A l’altre bàndol, l’alegria era comprensible. Si bé l’eufòria volia ser compensada amb una crida a la calma, a administrar les petites victòries d’un independentisme cohesionat, avui, només, quan es defensa dels colps d’una legalitat desacreditada. Ja són sis països els qui qüestionen o rebutgen el judici dissenyat des d’Espanya contra l’independentisme.

Potser aquest és el camí. El d’aprofitar la feblesa d'un Estat que persevera i presumeix dels seus defectes i que es veu qüestionat. Aquesta no és només la via per sumar independentistes a la causa i fer realitat allò «d’implementar la base». És, sobretot, la manera de conscienciar tothom, més enllà del Principat, que hi ha una altra manera de fer les coses. I que els projectes nacionals constructius, de reforma o trencament, han d'anar lligats a una millora estructural, adreçada a evitar arbitrarietats i tics d’autoritarisme com els que l’Estat espanyol ha anat desenvolupant darrerament. Amb molta alegria i amb molta convicció, per cert.

El precedent no només ha de ser aprofitat pel Principat. Hi ha una prioritat, que és fer veure a la ciutadania que hi ha un Estat que es troba sol en la seua causa. La trompada ha estat evident, però encara hi ha nou persones empresonades i desenes de judicis pendents, amb nous episodis dramàtics imminents. El tribunal de Schleswig-Holstein no té competències per evitar això. I, recordem-ho, encara està a temps d’extradir Puigdemont per malversació.

Les petites victòries s’han de saber administrar. Han de servir com a precedent per continuar fent camí. Ja no és només Catalunya qui qüestiona l’Estat espanyol. Aquell silenci d’Europa, d’alguna manera, ha estat trencat. El fet que no reconega un Estat autoproclamat després d’un referèndum unilateral, per més que legítim, calia esperar-ho. Com també s’esperava que, en algun moment, algú frenaria les ambicions autoritàries de l’Estat espanyol. Ateses les circumstàncies, el descrèdit de l’Estat espanyol és una gran victòria. Però és ben limitada si es contempla el camí que encara queda per fer. Caldran, encara, molts més encerts. El més oportú de tots serà evidenciar que la autosatisfacció espanyola, reflex actual de la commoció del 1898, avui, com ahir, no troba suports més enllà. I que, per tant, aquest sentiment pot estar present. Però l'hem de fer del tot ineficaç.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.