D’on són els grans genis de la pintura, de l’art? La resposta més comuna —són universals— no resol la qüestió, com tampoc no la resol invocar el seu lloc de naixement. Haver nascut a Fraga o a Benicàssim pot ser molt significatiu o simplement anecdòtic. Dels escriptors amb notorietat suficient perquè el poble o la comarca natals se’n vulguin apropiar, en competència amb els llocs on s’ha format o on ha viscut, sempre podreu dir que la seva pàtria és la llengua —i quedareu com uns senyors sense que, a més, us falti raó. “La llengua diu la pàtria”, va escriure l’eivissenc Marià Villangómez, des d’una illa on la llengua perilla més que en cap altra de l’arxipèlag balear i pitiús.
Amb els pintors, però, la cosa no és tan clara. La ciutat de Màlaga, per exemple, s’ha volgut significar com a pàtria de l’artista, i s’ha afegit així a les ciutats amb museu dedicat a aquest pintor, comptant, a més, amb la complicitat d’algun dels seus descendents. Un equip de govern municipal de Màlaga, comandat pel PP, es va proposar convertir la ciutat en un gran centre cultural: això, avui dia, vol dir un lloc amb museus, que donen prestigi i atrauen turisme. En pocs anys, i a la llista dels preexistents museus més o menys provincials, s’han afegit a aquesta ciutat un planeta nan del Pompidou i un altre de la col·lecció de Carmen Thyssen. Quant a Picasso, dos museus li són dedicats, el museu Picasso pròpiament dit i el de la seva casa natal. Què seria del turisme avui dia, sobretot el turisme de ciutats, sense els museus?
La diferència de la picassització de Màlaga amb Barcelona, París o Antíbol rau en el fet que aquests museus varen néixer amb una voluntat de cultura no contaminada pel seu possible atractiu turístic, sinó d’una manera molt més natural, com la ciutat on es formà l’artista, la ciutat que expandí al món la seva obra i la petita ciutat on va pintar i va deixar una empremta duradora —immarcescible, en realitat. És clar que si Màlaga vol jugar un paper en la divulgació de l’obra de Picasso hi té tot el dret del món, però el fet que el pintor nasqués a la ciutat no afegeix cap qualitat especial a aquest dret. Per organitzar unes instal·lacions dedicades a mostrar i estudiar l’obra d’un home com ell, a dir veritat no és menester ni un pretext. (De tota manera, la motivació turística, que molts consideren tan digna com qualsevol altra, manca d’una elegància natural, ja extinta, d’altra banda, en el desenvolupament turístic d’avui dia: s’han arribat a fer veritables monstruositats que només donarien profit als sociòlegs o a qui fos capaç de reunir-les totes en el que podria ser ben bé el Museu Ibèric dels Horrors.)
És modèlica la museïtzació de Joan Miró a Barcelona, la ciutat on va néixer i amb la qual l’uneix un cordó umbilical que no es tallarà mai. La fundació, aquests anys passats sota la batuta de Rosa Maria Malet, ha dut a cap una feina incalculablement enriquidora per a la ciutat, els seus habitants i els seus visitants. Aquests darrers en serien, d’alguna manera, els més beneficiats, tota vegada que les exposicions i les actuacions programades no els tenien en compte, sinó que eren pensades per a la gent del país: i és aquest el context en el qual la figura de Miró ha pogut ser vista amb una mirada genuïna, que cap altra ciutat del món no podia projectar. Ben al contrari, la ciutat de Palma, amb la seva Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, no ha estat capaç de crear un espai mental assumible per la ciutadania, i ha pul·lulat sempre entre la seva capacitat de projecció universal de l’obra i els interessos locals (generalment mal coneguts, però reiteradament associats a la propaganda turística). En qualsevol cas, la desgràcia és no haver-nos mostrat dignes de l’herència espiritual i material de l’artista.
Tot plegat té a veure amb la desbaratada política de creació de grans esdeveniments culturals adreçats als passatgers. Un exemple del que és un festival de música creat sense objectius fariseus seria la Setmana de Música Religiosa de Conca, consolidada fèrriament per una atapeïda assistència de melòmans d’arreu del món, mentre que, en pocs anys, centenars de festivals, exposicions i coses de teatre pensats com a trampa per a turistes s’han dissolt en fracassos ben llastimosos.
