Escric aquestes lletres amb la preocupació de la detenció de qui fou el meu professor d’història d’Àsia a la Universitat de Barcelona, l’admirat Josep Lluís Alay, i de les altres persones que acompanyaven el president Puigdemont en el seu viatge a Finlàndia. Així, enmig de la impotència que em produeix el fet que fins i tot un home bo, savi i compromès com Alay hagi de ser víctima de l’escalada repressiva espanyola, no puc deixar de pensar en la importància vital que representa la correcta internacionalització del conflicte. Aquests dies sentia dues persones d’ideologia social diametralment oposada, l’escriptor i periodista Pere Antoni Pons i el comunicador i militant cupaire Jordi Salvia, opinar, indirectament, o no, sobre la qüestió. Pons, en una incisiva piulada a Twitter, feia esment que per a ell, malgrat les seves diferències amb el que anomena “extrema esquerra”, era enormement tranquil·litzador el fet que fos sempre l’esquerra radical i no la dreta extrema qui, arreu del món, es solidaritzés amb Catalunya. Salvia, com complementant, deia que la major part de moviments polítics que a l’àmbit internacional havien denunciat l’actitud antidemocràtica de Madrid eren els que havien estat en contacte, a la prèvia de l’1 d’octubre, amb la CUP.
Em serveix, el que deien ambdós,per recordar que la tasca d’anys i panys de l’esquerra catalana teixint solidaritat amb tots els pobles i els moviments progressistes i emancipadors del planeta ha donat fruits. Tot aquell ciutadà del món que hagi estat a Palestina, al Kurdistan, al Mèxic zapatista o al Sàhara, però també en un pis d’estudiants polititzats de Berlín o Londres, a les tanques de Melilla o al camp de treball d’una modesta ONG a l’Índia o al cor d’Àfrica, hi haurà trobat una petjada catalana. Sempre. Això cala. Com la pluja fina. I no és intranscendent. El partit alemany Die Linke va ser el primer partit alemany a posar el crit al cel per l’empresonament de Puigdemont. Andrej Hunko, diputat al Bundestag, que en feia de portaveu, va estar a Barcelona fa uns mesos entrevistant-se amb l’espai internacionalista With Catalonia —impulsat per militants d’entitats referents com SODEPAU, el CIEMEN, l’Observatori del Deute amb la Globalització o la Intersindical Alternativa de Catalunya, així com per persones del moviment llibertari i l’anticapitalisme. Res no és casual. El juliol de 2017, al XXIII Foro de São Paulo, el fòrum de les esquerres llatinoamericanes, on participen anualment com a convidats moviments socials i partits progressistes de tot el planeta, ERC, EUiA i la CUP aconseguiren que s’aprovés un document en defensa de la nostra autodeterminació nacional i contra la política anticatalana del Regne d’Espanya. D’exemples, n’hi hauria mil en tots els àmbits. Des del sindicalisme al feminisme i les lluites LGTBI. A cap indret d’Europa s’hauria donat una resposta tan cívica, humana i democràticament exemplificant com la manifestació postatemptats de Barcelona i Cambrils, a l’agost. La gent clamava contra la islamofòbia i va fer fora els grupuscles xenòfobs i feixistes. La gent va expulsar Felip VI, acusat de tràfic d’armes, a crits de “Fora el Borbó!” mentre aplaudia els representants de les comunitats musulmanes.
D’aquí, per tant, el suport rebut de fora. La feina de les nostres esquerres transformadores —totes, les independentistes i les que, fins ara, només han estat autodeterministes— i els nostres moviments socials, no ha estat en va. Es nota. En canvi, paradoxalment, d’altres famílies ideològiques com la socialdemocràcia, el liberalisme o la democràcia cristiana no es pot dir ben bé el mateix. Sigui pels motius que sigui, malgrat estar en teoria ben posicionats, els liberaldemòcrates de l’entorn de Convergència i els socialdemòcrates d’ERC no han acabat de lligar, crec, aliances prou fortes. Recordo fa anys de coincidir amb un jove dirigent de la JNC que em recriminava que el BNV i el PSM fossin “massa rojos” i m’explicava, cofoi, com representants de CDC assistien als congressos del Partit Demòcrata dels EUA, o tenien una importància decisiva als espais de la Internacional Liberal o del Grup Liberal del Parlament Europeu. Els impediments són evidents i no es poden menystenir. Segur que s’ha fet una feinada. Certament. Però hi ha el que hi ha. L’SPD alemany encara amb unes elits molt condicionades pel discurs del PSOE —recordem qui va pagar les primeres campanyes de González i Guerra!—, no és tan diferent del PCF, Syriza o l’esquerra italiana, constantment contaminats pels aparells d’IU i de Podemos. Ens calen intel·ligència, audàcia, constància i feina de formigueta per part de tothom. De moment, l’esquerra porta avantatge.
