L’Espanya autosatisfeta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa massa temps, el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca publicava La desfachatez intel·lectual, un assaig que repassava les principals figures del pensament espanyol considerat d’alt nivell per analitzar i evidenciar els comportaments de certes figures presents a tot arreu. L’Espanya d’avui, com la d’ahir, està plena de personalitats mai relegades a l’obsolescència perquè l’Estat, com ells, se sent orgullós de ser com és. Antic. No parle de la totalitat, sinó d’una elit dominant posseïdora d’un talent malbarat per la rancúnia i la mala llet.

No s’explica si no com Arturo Pérez Reverte, acostumat a provocar entre aplaudiments -pràctica ben comuna entre els seus col·legues-, lamente els crits en el cel de la premsa estrangera per tot el que està passant. «Més que el problema català, el que em preocupa és la incompetència d’aquest Govern de mediocres ineptes i la seua capacitat per desmuntar en l’estranger la campanya de desprestigi contra l’Estat».

L’Estat, malauradament per a Reverte, no té capacitat de censura més enllà de les seues fronteres. O sí. Julian Assange resta incomunicat des de fa uns dies en l’ambaixada londinenca de l’Equador perquè el Govern d’aquest país així ho ha decidit després, precisament, de pronunciar-se sobre el conflicte català. Pocs imaginen que aquesta decisió no estiga motivada per cap favor o advertència prèvia. Possiblement, Reverte i molts altres troben a faltar aquesta manera de fer sobre altres territoris. O, almenys, la mateixa eficàcia. Perquè costa pensar que no ho hagen intentat.

Reverte és d'aquells qui educa certs aprenents, alguns ja ben crescuts, que gràcies a la provocació satisfan el seu desig insaciable de transcendència. I que podent reflectir-se en les virtuts de l’escriptura i de l’expressió precisa, prefereixen emular el to hooligan, senzill de desenvolupar i perfectament útil quan el que es vol és fer créixer la tensió i la xifra de followers.

Qüestionats més que mai per la premsa estrangera, l’Espanya autosatisfeta es contempla davant el mirall i decideix que tothom, llevat d’ells, està equivocat. En una crida a les coses ben fetes, Javier Ayuso, des del diari El País, titulava una opinió amb «Junts per Estremera» dies després dels darrers empresonaments. Albert Rivera convidava «l’últim colpista» a que «apagara la llum». L’endemà, al ple del Parlament, Inés Arrimadas es lamentava que alguns diputats li negaren la salutació. Des dels socialistes, les maniobres de Miquel Iceta per aparentar comprensió i proximitat amb les víctimes de la repressió eren anul·lades per José Luis Ábalos, que comparava els CDR amb la kale borroka. Expert en mil batalles, el popular Enric Millo alertava Roger Torrent d’estar seguint «els mateixos passos que Carme Forcadell. I aquests passos ja se sap cap a on porten», rematava. Darrere la televisió, més d’un excitat aplaudiria l’amenaça.

La provocació és una bona manera per adquirir reconeixement en política. L’autosatisfacció davant les barbaritats comeses és una eina indispensable de reafirmació. Educar la societat sota aquestes premisses genera bons resultats a aquells que només saben viure entre tensions, violència verbal i crits. Al cap i a la fi, és la seua millor arma de supervivència. Cal no caure en aquest joc. Sempre guanyaran ells.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.