Postveritat gramatical

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser és la retromodernitat, potser la societat líquida que cada vegada ens fa més anguiles, o potser la postveritat aplicada a les lletres, però el cas és que allò que abans en deien autoritat lingüística de torn s’està diluint. Va costar molt adquirir-la. Va costar molt a Pompeu Fabra i a l’Institut d’Estudis Catalans, que havia impulsat el metòdic i disciplinat Enric Prat de la Riba, aprovar i imposar les normes ortogràfiques, la gramàtica i el diccionari. El mateix Prat va haver d’apel·lar a la disciplina dels altres, a la unitat dels catalans, perquè la reforma ortogràfica, la fixació de les noves regles, vencera tots els obstacles i totes les reticències. Obstacles i reticències que, per exemple, hi van posar l’Acadèmia de la Llengua Catalana, amb unes normes que no van prosperar, o l’enorme mossèn Alcover, que només va acceptar l’autoritat de l’Institut, segons el seu deixeble Francesc de Borja Moll, a tocar de la mort. En aquest esforç de titans convé recordar també, com a darrer exemple, que van haver de passat quasi vint anys perquè els escriptors valencians –els que pagaven la pena– les feren seues prèvia adaptació autòctona.

Aquesta autoritat, la reconeguda a l’Institut, doncs, ha anat fent durant un segle, amb els revolts i les penes que també són conegudes al País Valencià, l’única part del territori lingüístic on la secessió ha tingut una certa importància, encara que mai ha acabat d’imposar-se en els llocs estratègics, com ara l’escola, els mitjans de comunicació, l’edició de llibres o l’administració. La secessió al País Valencià ha estat només un pet. I com bé sentenciava el dietarista Porcar, “la bufa del bou, tot aire”. Aire pudent.

Però tot això, tota aquesta estabilitat, aquesta autoritat guanyada pam a pam i salvada sempre contra aquells que sempre han entès que la fixació d’una normativa compartida, moderna i sòlida, és l’element sine qua non per assegurar la vitalitat d’una llengua, ara trontolla. En molt poc de temps, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha culminat el seu corpus normatiu amb la publicació del Diccionari Normatiu Valencià. I quasi alhora l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat també la nova gramàtica, que incorpora una llarga sèrie de discutidíssims petits canvis. La primera iniciativa s’ha fet sense qüestionar la integritat del català, sense reivindicar l’existència d’una “llengua valenciana” diferent a la catalana. Això és cert, però també ho és que la norma de l’Acadèmia confon i distorsiona. Proposa solucions que l’Institut d’Estudis Catalans no contempla o considera adequats només per a determinats usos restringits. La segona, la publicació de la Gramàtica del mateix Institut, ha suscitat molts recels; alguns, d’importants mitjans de comunicació, que han proclamat que ni els acaten ni els seguiran. Els canvis no són exageradament transcendents, però comença a haver-hi una dualitat mínima que genera confusió. Perquè, al remat, és la unitat inflexible d’un estàndard allò que garanteix, per exemple, que els correctors digitals s’adeqüen a un únic criteri. En una societat que sempre busca solucions fàcils complicar la vida excessivament a la gent pot passar una factura fatal.

Per acabar d’arredonir la confusió –i que conste que quan escrit “arredonir” o “conste”, el meu corrector me’ls subratlla en roig–, els membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans diuen ara que ells no són ningú per prescriure amb excés. Que no hi ha expressions “correctes” o “incorrectes”, sinó solucions adaptables a uns o altres registres o usos. La retromodernitat, la societat líquida o la postveritat ens adverteixen d’una nova manera de veure les coses. Hi ha una Acadèmia Valenciana de la Llengua que podria acabar bifurcant-la involuntàriament. I hi ha un Institut d’Estudis Catalans que no es vol fer respectar amb autoritat, sinó que confia en el bon criteri dels usuaris de la llengua. Potser tot això marca un nou camí civilitzatori. O potser el català ha d’afegir als perills habituals que el voldrien convertit en un argot de corral uns altres de nous. Els que es podrien derivar de tanta civilització.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicent Sanchis
Vicent Sanchis

Periodista i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.