Cuba, l'última utopia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha qüestions, com ara la trajectòria de Fidel Castro, i més enllà d'això Cuba i el que significa, per als quals costa de trobar el punt exacte de cocció. Tan bestialment polaritzats que es presten a un diàleg de sords, aliè als matisos, procliu a lectures totalitzades i, per tant, planeres. Allò senzill és analitzar la trajectòria del Comandant i de l'Illa insurrecta decantant-se cap a un dels costats de l'espectre. Tractar de trobar un equilibri que explique les coses en la seua dimensió és complicat. I garanteix, en un entorn tan donat a  blanques i negres, que el necessari exercici d'equanimitat siga incomprès. Però convé que posem determinats accents abans de perdre'ns en la inanitat.

La Cuba de Fidel Castro és la de la sanitat universal que reflectia el cineasta Michael Moore en Sicko (2007) per contraposar-la a l'inhumà sistema nord-americà de salve's qui puga (pagar-ho). Moore fa trampes, de vegades, però aquelles seqüències dels desheretats del sistema sanitari dels Estats Units atesos per competents metges cubans sense cua ni banyes tenia una indescriptible potència simbòlica. Quan sorgeix aquest tema m'agrada recordar la història del músic ianqui Vic Chesnutt, condemnat a una cadira de rodes després d'un accident i que es va suïcidar perquè no tenia assegurança. Perquè la família no haguera de suportar la seua càrrega. Hi ha moltes maneres de violència.

En Cuba, Chesnutt, haguera tingut uns altres problemes, però no aquell. L'Illa és això. I el país sense analfabetisme, format i amb un nivell cultural sense parangó en el continent.

Cuba és també el relat del que podria haver estat i no sabrem mai. Sense el bloqueig i la pressió desproporcionada del poderós veí del nord. I és també un règim autoritari, que ha perseguit les veus discordants, tot just recolzant-se en l'amenaça exterior, com solen fer totes les dictadures. Un estat sense llibertat de premsa ni eleccions lliures, que ha governat en contra de molts dels seus ciutadans. El bloqueig, la resistència orgullosa contra la colonització nord-americana, no invalida, no hauria de fer-ho, la duresa del judici. Em costa, personalment, sentir la mateixa simpatia per Fidel Castro que m'inspira el poble cubà i la seua revolució. No trobareu en el meu time-line comiats sensibles ni reivindicatius de seua figura. Tinc massa dubtes, massa perquès en el cap. Com deia Sergi Picazo en un article exemplar, Cuba fa mal. El meu dol va pel futur del poble. Castro és una figura incòmoda del meu imaginari. No sóc l'únic.

Però també tenim dret a fer-nos preguntes, a plantejar-nos que hauria passat si no. A contraposar greuges incomprensibles i  dobles morals: per què s'ha sotmès a un bloqueig infame a Cuba mentre es mantenien llaços polítics i econòmics amb Xina? Per què s'han tolerat, aixoplugat i armat dictadures molt més sanguinàries? Per què li riem les gràcies als senyors del petroli? Preguntes amb etcèteres infinits. És evident, en tot cas, que si no s'ha permès una petita utopia igualitària enmig del Carib, l'última en realitat, ha estat pel seu poder d'irradiació. Perquè, liquidada l'empenta democràtica que representava Salvador Allende, calia posar el focus en un petit racó del Carib. Tenim dret a fer-nos també aquelles preguntes.

Ha mort Castro. Molts ho celebren i molts també l'homenatgen. Un present efímer, que passarà. Él el futur el que fa vertigen. Por. El corrent de la història està ple de trampes, de transaccions perilloses, de mitges veritats. Allà on hi ha llibertat, es retallen els drets socials i creixen les desigualtats. Allà on s'ha avançat en anivellar les desigualtats, s'han retallat les llibertats. Hi ha cubans de Cuba que tenen accés a l'educació i la sanitat però no poden opinar lliurement. I cubans de Miami que voten lliurement, fins i tot a Donald Trump, però poden quedar-se sense cobertura sanitària si es deixa morir l'ObamaCare.

Aquest és el món d'avui. Tan difícil de llegir i interpretar, sobretot si no hi ha la distància suficient. Deia Fidel Castro que la història l'absoldrà. Potser hi haja absolucions parcials. Però aquesta serà una qüestió que ens podrem plantejar d'ací 20 o 30 anys. Potser menys. Quan veiem Cuba convertida en qui sap què.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.