Les contradiccions del corredor mediterrani

La millora del finançament autonòmic i l'avanç en les obres del corredor mediterrani han esdevingut els dos vectors sobre els quals el govern Puig ha decidit vehicular la seua posició reivindicativa en aquest mig any d'exercici del poder. No cal ser cap estratega polític d'alta volada per saber que el bastiment d'un antagonista és el pas necessari per concitar adhesions. I en aquest cas, Cristóbal Montoro i el ministeri de Foment han fet mèrits suficients per guanyar-se l'animadversió dels valencians.

Amb tot, resulta inquietat comprovar com emergeixen veus cada volta més insistents que qüestionen l'aposta pel corredor mediterrani ferroviari. O més ben dit: qüestionen el relat segons el qual el corredor serà una espècie de mannà infinit que apuntalarà l'economia valenciana, crearà milers de llocs de treball i ens garantira un futur de promissió. Un relat que l'associació Ferrmed i altres s'han encarregat de propugnar a tort i dret segons el qual l'eix ferroviari permetrà convertir la façana del mediterrani en la via d'entrada de les mercaderies asiàtiques a través dels ports, les quals, una volta descarregades, seran transportades cap al centre d'Europa, convertint-nos d'aquesta manera en un pol d'activitat logística, en detriment dels ports del nord continental.

Passa, però, que aquesta visió peca d'il·lusa. O almenys això és el que afirmen els agents que estan directament implicats en la logística i en la indústria, amb el port de València al capdavant.

Els nous responsables de l'Autoritat Portuària de València no creuen en el corredor mediterrani. L'anunci, aquesta setmana, que invertiran 50 milions d'euros en la modernització de la línia Sagunt-Terol-Saragossa n'és la millor prova (i atenció, que serà l'Autoritat Portuària de València qui es gratarà la butxaca, no la Generalitat). A les instal·lacions del Grau, responsables públics i empreses privades, estan convençuts que el futur passa per mantenir-se com a port de referència de la Meseta i per potenciar la relació amb la plataforma Plaza de Saragossa.

Aquesta postura encaixa malament amb les posicions sostingudes des de la Conselleria d'Infraestructures i, per extensió, des de la Generalitat, i això per bé que Aurelio Martínez és una persona de la màxima confiança de Ximo Puig. El port és, per darrere de la Ford, l'empresa més important del País Valencià. No comptar amb la seua completa complicitat és un entrebanc important. Tanmateix, farien malament els responsables públics en ignorar les veus que, d'un temps ençà, alerten sobre la necessitat de rebaixar les expectatives dipositades en aquesta via ferroviària. Que cal millorar les comunicacions ferroviàries entre la segona i la tercera ciutat més importants de l'Estat és indiscutible; que cal dissenyar infraestructures que ens projecten cap al futur i ens proporcionen una visió supraregional, també. Però faríem malament en caure, com ja hem fet en moltes altres ocasions, en el parany del mite de les infraestructures.