Són incomptables els errors que van cometre els partits independentistes catalans durant el procés d’independència fallit: van creure —i van voler fer creure— que només amb grans manifestacions festives n’hi hauria prou per obligar l’Estat espanyol a seure’s i dialogar, i acceptar un referèndum pactat; no van ser mai capaços de superar les lògiques partidistes i, en comptes d’anar tots a l’una contra l’enemic (l’Estat espanyol), van usar barroerament —sobretot Junts i ERC— l’ideal de la independència per empetitir el rival —presumptament aliat—, fer tacticisme gallinaci i mirar d’assolir l’hegemonia autonòmica; en tot moment, es van negar a mirar la crua realitat de cara i, fins al final, van confiar que la UE els trauria les castanyes del foc i, cosa encara més incomprensible, que l’Estat espanyol mostraria una predisposició al diàleg i a l’entesa que no ha mostrat mai al llarg dels segles, tret de quan s’hi ha vist forçat; i, el que és més greu de tot, van buidar de contingut nacional el projecte de la independència fins al punt que la independència va acabar sent un objectiu en ell mateix, no el vehicle per salvar la nació —llengua, cultura, comunitat, una memòria arrelada i una imaginació de futur justa i coherent— i per normalitzar-la i enfortir-la...
Tot malament, per tant. Pitjor i tot que el procés independentista, però, diria que ha estat la gestió de la derrota: els retrets entre els protagonistes i els partits, les ganivetades per l’esquena, les revelacions sobre la instrumentalització per part dels partits de les protestes ciutadanes contra la repressió estatal, la rendició actitudinal, la deserció argumental, l’enviliment dels discursos públics i privats i el malbaratament sistemàtic de la força d’un moviment cívic com pocs se n’han vist a Europa, la hipocresia i el cinisme amb què uns i altres han anat predicant unes coses mentre feien exactament les contràries... En fi, la llista és llarga i depriment, i més o menys ja tots ens la sabem de memòria.
Més enllà de tot això, però, em fa l’efecte que el més greu de la gestió del postprocés és la gestió del desànim i el descontentament, dos estats d’ànim diguem-ne prepolítics, però amb unes conseqüències polítiques clares. Que cap dels partits que pilotaren el procés (Junts, ERC, la CUP) no tan sols no faci res per canalitzar el desànim i el descontentament de centenars de milers d’independentistes, sinó que, a més, se’n desentenguin i, fins i tot, l’alimenti, provoca el creixement i la naturalització en paral·lel de dos espais polítics antagònics, però igualment nefastos per al projecte independentista i per a la continuïtat de la nació catalana: un és l’autoproclamat catalanisme federalista del PSC i els Comuns —a la pràctica, pur espanyolisme cínic— i l’altre és el catalanisme histèric i racista de Sílvia Orriols i els seus.
Mentre ERC i la CUP pretenen usar Orriols i el seu partit per dividir i posar en evidència Junts, i mentre Junts pretén usar el PSC i els Comuns per afeblir ERC, qui més qui menys va oblidant dues coses clau. La primera és que, sense la col·laboració executora del PSOE i sense la passivitat aquiescent de Podemos i de Comuns, la repressió de l’Estat no hauria estat tan fàcil, ni tan sols possible. La segona és que un presumpte nacionalisme català que posa el punt de mira sobre el feble —la immigració marroquina— i no sobre el fort —l’Estat espanyol— és tant humanament repugnant com políticament contraproduent.
