Molt probablement, la creació de dos estats en el territori de l’antic mandat britànic a Palestina és la menys dolenta de les solucions possibles —i, per tant, la millor— per respondre el conflicte araboisraelià que tanta sang ha fet vessar. Ja ho era l’any 1948, quan ho van decidir les Nacions Unides i ho és encara avui. Dos estats, doncs, amb unes determinades condicions. Fronteres acceptades per les dues parts, encara que sigui arrossegant els peus. Reconeixement mutu i compromís de no-agressió. Com deia Amos Oz, un dels referents de Pau Ara, no cal que s’estimin, n’hi ha prou que no es matin. I respecte als drets de les persones i de les minories a tots dos estats. Qualsevol altra solució sembla que tindria inevitablement un cost més alt.
En alguns moments, ha semblat que la solució dels dos estats era a prop. En els anys vuitanta, vaig tenir ocasió de preguntar-li al president d’Israel, Yitzhak Navon, i em va donar una resposta desconcertant: ell creia que en un futur hi hauria d’haver un Benelux del Pròxim Orient amb Israel, l’Estat palestí i Jordània, on la ciutadania no fos territorial sinó individual. També vaig tenir ocasió de preguntar-l’hi gairebé en paral·lel a Yasser Arafat, que em va donar respostes vagues i líriques que no donaven per exclosa la possibilitat dels dos estats, sense acceptar-la explícitament. Em va semblar que el problema, en aquells moments, era Jerusalem. Des de llavors, es van produir avenços —la creació d’una Autoritat Nacional Palestina, la retirada israeliana unilateral de Gaza—, però també errors i intransigències per totes dues bandes.
Els dos estats, doncs, podrien ser la solució del problema. Però primer cal definir el problema. Semblava que el problema araboisraelià era de caràcter nacional i territorial, i, per tant, una solució nacional i territorial complicadíssima, de partició, de fronteres i d’acord sobre els recursos, podria resoldre’l. Tanmateix, la darrera crisi terrible començada amb l’atac de Hamas a Israel no planteja aquest problema. Per tant, quan es parla dels dos estats com una solució a la crisi actual es dona la resposta correcta, però a una pregunta equivocada. Hamas i la Jihad Islàmica no plantegen un problema territorial. El seu programa polític no pretén la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel, ni tan sols en el lloc d’Israel. Tampoc millorar les condicions de vida, deplorables, de la Franja de Gaza que governa Hamas. El seu programa és la creació en el seu àmbit d’una república islàmica definida en la teoria pels Germans Musulmans egipcis i ara patrocinada per l’Iran. Un programa d’inspiració religiosa, que no es limita a Palestina, sinó que forma part d’una jihad global en nom de la seva concepció integrista de l’islam. No envien els milicians a matar per crear un Estat palestí, sinó per combatre el que consideren la profanació d’Al-Aqsa per part dels jueus. I criden a tots els musulmans del món. Això no va d’un o dos estats ni de les condicions de vida de la gent. Això va, en aquesta crisi, d’una confrontació global entre el jihadisme i el món occidental, amb Israel de mascaró de proa o de cap de turc. Ells mateixos ho diuen. Parlar dels dos estats com a solució d’aquesta crisi és equivocar-se en la teràpia, no perquè sigui dolenta, sinó perquè s’ha fet un mal diagnòstic.
