Esquizofrènia federal

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president valencià, Ximo Puig, vol encetar el meló de la reforma constitucional a Madrid. Sembla que Puig, com a cap del Consell i de la mà de Compromís, pretén abanderar una reforma que aniria més enllà del “model federal” que pressumptament defensa el PSOE, en un intent de crear un nou model d’Estat que acabe d’una vegada tots els problemes d’Espanya: des de l’infrafinançament d’algunes autonomies, com el País Valencià, a l’encaix estatal de territoris com el País Basc o, per descomptat, la Catalunya postprocés.

El problema és que Puig no és més que una peça de l’engranatge, una baula del nou pacte d’El Pardo que ha governat Espanya de la Transició ençà. Una altra cosa és que ell ho sàpiga o vulga fer-se’n càrrec, però que en forma part és inqüestionable. La democràcia espanyola ha avançat en les darreres quatre dècades amb un sistema tan estudiat com pràctic: les reformes socials sorgeixen de l’esquerra moderada —per dir-ne alguna cosa— que encarna el PSOE (divorci, avortament, matrimoni homosexual, etc...) mentre la dreta fa com que treu foc pels queixals i, finalment, quan torna a manar, no mou ni un dit i ho manté tot plegat. I, mentrestant, entre bastidors del teatre, res d’essencial no es mou: ni el model econòmic pseudoliberal, ni l’statu quo amb la Corona, la Constitució i l’herència de l’antic règim franquista al capdavant, ni evidentment la indissoluble unitat d’Espanya.

Abans eren Cánovas i Sagasta; després, Suárez i González, González i Aznar, Aznar i Zapatero, Zapatero i Rajoy, Rajoy i Sánchez... I, si la cosa fa massa pudor, o el carrer es revolta més que de costum, hi posem un Rivera o un Iglesias però, al final, res no canviarà. O no continua manant Rajoy més còmode que amb una majoria absoluta?

El PSPV i, per extensió, Ximo Puig estan perfectament sintonitzats amb aquest joc de “canviar-ho tot perquè res no canvie”. Ho estava quan volava a l’ombra de Joan Lerma, un altre home d’Estat, i quan va liderar el Nou Socialisme Valencià per agafar el poder al PSPV; un “nou socialisme”, tot s’ha de dir, que va arribar quan feia 25 anys del primer càrrec de Puig. I ja en fa deu d’allò. És a dir, 35 anys de “novetats socialistes valencianes” permanents.

El PSOE i el PSPV parlen de tant en tant d’aquesta reforma en clau federal però la diferència entre la mentida i la realitat és l’escletxa gegantina que hi ha entre les paraules i els fets. El “model federal” que el PSOE abandera cada cert temps està fet de paraules, promeses i intencions que hom podria qualificar de bones si, almenys, hi haguera un propòsit mínim de fer-les realitat; els fets, però, assenyalen que el “model federal” és un brindis al sol després de 40 anys de democràcia, dos presidents socialistes i un bon grapat de governs autonòmics de pes amb segell PSOE.

Des dels anys 70, és clar, hi ha hagut canvis però d’un altre estil, en una altra direcció. Són els fets reals, l’altra banda de l’escletxa. Hi ha hagut un PSOE que va abandonar el socialisme real fa dècades, que ha sostingut la monarquia borbònica, que li va fer el joc a l’OTAN, que es va ofegar en corrupteles i lletres X i que s’ha convertit en un monstre que faria enrojolar Largo Caballero i Pablo Iglesias (l’original, és clar). Un PSOE encapçalat per un dirigent que va recórrer el camí de la clandestinitat —còmoda clandestinitat, segons alguns testimonis— com a Isidoro fins a aplegar a la poltrona del lliure mercat i les grans empreses com a “Don Felipe”, l’home del iot. Com hi ha un PSC que ha passat del puny en alt i l’autodeterminació a manifestar-se al costat de la Falange demanant “seny” o un PSPV que, de PV, només té la sigla. I a contracor.

“Els republicans ens sentim molt ben representants en aquesta monarquia parlamentària” és la frase políticament esquizofrènica de Pedro Sánchez que ben bé podria resumir les anades i tornades, excuses, justificacions, malabarismes, traïcions, renúncies, mentides i ridículs del PSOE. Un partit que ara, de nou, per enèsima volta, pretén encarnar l’esperit de la reforma constitucional en clau federal davant de la dreta amb què viu en perfecta simbiosi des que Franco va morir al llit.

Aquests republicans monàrquics, socialistes del lliure mercat, esquerrans de dreta, revolucionaris de consell d’administració, banquers de puny en alt i no nacionalistes amb bandera espanyola són els companys de viatge del president valencià. Un Puig que veurà estavellar-se qualsevol proposta contra el mur que PP, PSOE i els seus Hacendado (Ciudadanos i Podemos) formen a Madrid.

I, si per casualitat al Molt Honorable se li oblida qui és o en quin partit milita, sempre podrà preguntar-li-ho a la seua aliada Susana Díaz, al ballarí del 155, Miquel Iceta, o al consentidor Sánchez.

A veure què li responen, senyor Puig.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio