Del músic empordanès Carles Sanjosé, més conegut pel seu nom artístic de Sanjosex, me n’agraden especialment les seves cançons introspectives, les que tracten de l’entotsolament i de l’univers propi que se’n deriva. Potser és una qüestió del meu caràcter, que tendeix a la reserva –encara que de vegades no ho sembli-, i de la meva trajectòria, com el fet d’haver estat fill únic fins a l’edat de deu anys o d’haver passat períodes llargs vivint sol, però m’hi sento força reflectit. Ja en el seu disc Viva!, de l’any 2005, n’hi trobem alguns exemples, com ara una lletra que tracta de l’atordiment després de sortir de veure una pel·lícula al cinema i la molèstia que suposa haver d’interactuar amb algú en aquestes circumstàncies, o bé en els versos de “Quatre pensaments”, que diuen així: “Tinc quatre pensaments que em vénen constantment i no em deixen pensar. Són com quatre parets que em tenen enclaustrat dintre del meu cap”. Dos anys després, l’any 2007, treia un altre disc titulat Temps i rellotge i hi havia altres temes en aquesta mateixa línea. Allà, a “Coses meves” hi parla de la ment humana com una fortalesa inexpugnable -“mai ningú et podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú”- on hi passen els fets més inimaginables i aberrants: “Has comès assassinats, has fet coses immorals, has matat un miler d'homes, has fet l'amor amb mil dones”.
Relacionada amb aquesta concepció de la ment com un indret inaccessible, sempre m’ha costat d’entendre, dins dels deu manaments que s’ensenyen al catecisme catòlic, el que fa referència a no consentir “pensaments ni desitjos impurs”, com si realment això es pogués sotmetre a control i servís per cap altra cosa que per atiar el sentiment de culpa. Un manament d’efectivitat nul·la, que es contraposa amb els que sí que es refereixen a abstenir-se d’accions concretes com ara robar o matar. En aquest sentit, George Orwell inventa en la seva distòpia 1984 una dictadura totalitària que persegueix el delicte de “malpensar”, és a dir, el fet de tenir pensaments disconformes amb la ideologia establerta pel règim. Si Orwell recull en aquell món aterridor l’existència de tal delicte és perquè en les societats democràtiques i civilitzades, per més que puguin provenir d’una tradició Bíblica, s’ha acabat considerant intolerable el judici i la persecució d’allò més íntim de cadascú de nosaltres.
En els darrers dies, s’ha produït filtració d’una conversa de Lluís Salvadó, exsecretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya, en la qual parlava de la necessitat de nomenar una consellera en funció de la mida de les seves mamelles. El tema ha sortit a totes les tertúlies polítiques, tothom s’ha atrevit a dir-hi la seva i l’allau de peticions de dimissió ha estat descomunal. Però no ens penséssim pas que anaven dirigides al Ministre de l’Interior per haver permès que la seva policia espiï rivals polítics i en filtri les intimitats a la premsa, sinó que s’han centrat en la víctima d’unes pràctiques pròpies d’un estat tirànic. Era igual que el to del diàleg fos marcadament humorístic i que a Lluís Salvadó no se li conegui cap acció de caire masclista: s’havia saltat el novè manament, havia gosat “malpensar” i havia de pagar per aquest fet.
Entre els arguments per a la lapidació pública s’hi repetia una frase absurda que diu que “allò personal és polític”. Aleshores vaig recordar un cas que em van explicar d’un noi que cagava assegut de cara a la cisterna del vàter en comptes de seure mirant endavant i encara a hores d’ara no hi he sabut trobar la connotació ideològica. Tampoc la hi veig en fer servir el sentit de l’humor de la forma que es cregui més convenient, de la mateixa manera que Chesterton deia que un boig mai no podria entendre que hi ha coses que no tenen cap sentit, perquè trobaran una conspiració en gestos com ara “xiular mentre passegem, colpejar l’herba amb un pal, entrexocar els talons o fregar-se les mans”. I, així, entre la bogeria, el totalitarisme i l’integrisme religiós hem arribat a posar a prova la maduresa democràtica de tota una societat i no n’hem sortit gaire ben parats.
