Pregària als col·legues

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És un abús exposar les manies personals en un escrit a un mitjà de comunicació. En sóc tan conscient, que, ja abans de pecar, m’amaren els remordiments, la contrició, per no parlar de l’atrició, tan desprestigiada com eficaç per amortir la incontinència. Però, confiant en la clemència del lector, em permetré dir un parell mallorquí de coses que em guardo al pap des de fa temps.

Cal afegir un agreujant a aquest pecat —probablement de supèrbia—, i és que em permeto adreçar-me a col·legues en general, és a dir, a la guarda d’animals de ploma que, pel que sigui, publiquem els escrits als papers o els diem per ràdio, per televisió o per algun dels altres mitjans que lamentablement em són desconeguts. Al meu favor, podria adduir la voluntat d’evitar alguns entrebancs en la lectura o l’audició dels nostres escrits periodístics. 

Tinc uns prejudicis invencibles davant de certs qualificatius, no tant per una qüestió d’exactitud com pel seu ús desmesurat i pel que s’endevina al darrere, que no és altra cosa que la renúncia a l’esforç de cercar un adjectiu més exacte, més apropiat, en definitiva més qualificatiu. Us en poso tres exemples: emblemàtic, històric, espectacular. El primer sembla que va de baixa, però el seu boom va fer augmentar substancialment el consum d’Orfidal. El segon es manté ferm, sembrant hipèrboles arreu. El tercer s’ha fet vomitiu. Al principi era graciós escoltar un actoret dient que la seva relació amb una companya era espectacular. Però en poques setmanes es va produir una eclosió de l’espectacularitat amb efectes equiparables als d’un asteroide de bon pes.

En general, la mandra, la vessa, la peresa són les causes que hi ha al darrere de les aplicacions mecàniques de mots, expressions, frases fetes... Per exemple, quan una peça periodística no està ben treballada i s’hi parla d’una comarca o d’una ciutat, irremeiablement arribarà el moment que aquest indret serà definit com una cruïlla de civilitzacions. Per Déu..., mirem-nos-hi una miqueta més, siguem conscients que el lector o l’oient ens veu el llautó, la voluntat d’insinuar uns coneixements sobre el lloc que només tenim entre boires. La Història ha treballat a fons els camins dels homes, els ha creuat un cop i un altre, de manera que el que és difícil és trobar un espai geogràfic que no sigui..., això, una cruïlla, etc. (Per cert, comencem a estar fatigats de tanta insistència en la definició de qualsevol estri, obra d’art o imatge de qualsevol cosa com una metàfora del pas del temps. Home, treballem-ho amb una mica més de cura. Si no, arribarem a definir el temps com una metàfora del pas del temps.) 

En aquesta mateixa categoria podríem situar un atribut de moltíssimes ciutats i altres indrets: són aquells en els quals s’harmonitzen “tradició i modernitat”. I amb aquesta l’enterram. Amic, si no m’ho expliques una mica millor, no m’has dit res: això podria no ser greu —les presses, la crisi dels mitjans, etc.—, però sí que és greu, i molt, que ho hagis dit amb la intenció de fer-me creure que ets un expert en la qüestió o un gran observador del món i de la vida en general.

Haureu llegit o escoltat fins a l’embafament que uns fets determinats mostren “el costat més obscur de...”, o que algú mostra “el costat més solidari”. Per no haver d’explicar les raons d’un desacord o d’una situació problemàtica, diem que el que sigui “no deixarà ningú indiferent”, adesiara substituït per “la polèmica està servida”. També continuem acudint a “assignatura pendent”, a “les reaccions no s’han fet esperar”, a “posar en el mapa”, al petulant: “la pregunta és”, a l’autoritari “sí o sí”. Llastimosa fórmula retòrica: “Com no podia ser d’altra manera”. 

Per ventura vaig errat, però em sembla que els directius del FC Barcelona foren els primers a parlar dels “valors” del club, i ara aquest misteriós tresor apareix en l’elegia pel tancament d’una merceria de barriada. 

Un altre capítol podria omplir un bon espai, el dels mots en situació d’alt risc. Per fer-nos-en una idea, aquests dos exemples: paradigma, referent. 

Altament perillós és el salt de conceptes i d’imatges des de la terminologia especialitzada al llenguatge de dia feiner: ara les pintures “reflexionen”. Bé, en realitat tot reflexiona, el cinema, el teatre, les teresetes. Tot i tothom, llevat de Messi. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.