Quan l'establishment se suïcida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Europa es manté a còpia de pactes inversemblants, de renovacions fictícies i coalicions contradictòries. Alemanya comptarà amb quatre anys més de merkelisme després que les bases dels socialdemòcrates així ho decidiren, amb els pronòstics en contra. Els analistes alemanys no auguren que la reedició de la gran coalició aguante tota la legislatura. França evità un cop més el mandat de Marine Le Pen després de la creació d’En Marxa, un partit ple de militants de la vella política -entre ells el mateix Emmanuel Macron- que a força d’inversió bancària semblen ser nous i, per tant, nets. L’últim cas és el d’Itàlia, amb unes eleccions que han deixat un panorama tan incert com s'esperava.

Allò d’Itàlia és especialment dramàtic. Berlusconi, inhabilitat pels seus nombrosos casos de corrupció, continua movent-se en política. La coalició de què ell forma part s’ha imposat per obrir un panorama d’inestabilitat que podria derivar en noves eleccions. Dins d’aquesta coalició, el partit que s’ha imposat, la Lega, no amaga el seu euroescepticisme i el desig d’aplicar polítiques contra els immigrants. Els seus discursos s’apropen molt més al lepenisme que al conservadorisme tradicional europeu. El líder d’aquest partit, Matteo Salvini, no tindrà fàcil buscar els suports per formar Govern. Els socialdemòcrates de Matteo Renzi, gairebé desfets, rebrien el colp de gràcia si s’aliaren amb un partit d’aquesta tendència.

Per acabar-ho d’adobar, l’alternativa política emergent a Itàlia, el Moviment 5 Estrelles, presenta uns dubtes que l’allunyen del posicionament que els paral·lelismes simplistes li atorguen. Els seus aires antiestablishment els fan comparables a Podemos. Si bé, el partit fundat per Beppe Grillo no ha tingut problemes a qüestionar la immigració o a ser permissius amb l’extrema dreta que emergeix al centre-nord del país.

Un escenari caòtic sense solució que es contemple. La política establishment ha jugat a resistir des que van créixer amb força els partits extremistes arreu del continent al caliu del descontent amb Europa. Des que Jean-Marie Le Pen irrompé en França l’any 2002 desbancant la socialdemocràcia del segon lloc, els partits tradicionals han anat inventant fórmules d’endurança cada cop més difícils no sols de justificar: també de fer-les possibles.

Potser molts ciutadans europeus erren en la solució, però són plenament conscients d’un diagnòstic cada cop més identificat. Els líders polítics del continent no han estat capaços d’expressar amb claredat els problemes reals i, en conseqüència, d'afrontar-los com cal. La fórmula Jean-Claude Juncker s’ha estès arreu del continent. Un dia, el president de la Comissió Europea va reconèixer que sabien «el que s’havia de fer, però no sabem com guanyar les eleccions després de fer-ho». I amb aquesta actitud, l’establishment pot tenir els dies comptats. No seria una mala notícia si no fóra perquè els que li guanyen el terreny fan encara més por.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.