Articular la complexitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sí, està bé aturar-nos un moment a respirar, gaudir de l’èxit d’una vaga i d’unes mobilitzacions que han estat compartides com mai. Els col·lectius feministes sentim, amb raó, que és l’hora de l’alegria: recollim els fruits més visibles d’una lluita que es perd tan lluny com els orígens del patriarcat. I és que des que existeix discriminació per motius de gènere hi ha resistència a aquesta discriminació: és a dir, des que existeix el masclisme existeix el feminisme, autoconscient o no, amb nom o no.

I potser és l’alegria la millor situació per mirar de fer lloc a altres realitats menys còmodes, perquè des del benestar podem trobar la generositat per escoltar el que no tenim ganes de sentir. A les feministes no racialitzades, amb un cert nivell d’ingressos, amb tot el capital sociocultural al nostre servei, que vivim les certeses d’una realitat cisgènere, ens caldrà la pujada d’energia que dona la intensitat de saber-nos moltes i fortes per poder assumir que no, que les nostres opressions no són les úniques, ni les pitjors, i que podria ser que estiguéssim fent amb les altres feministes exactament el mateix que critiquem als masclistes: minimitzar el seu dolor. Si tenim molt clar que els homes, que disfruten els privilegis del patriarcat tant si ho volen com si no, han d’escoltar-nos i fer-nos costat sense donar-nos lliçons, no podem tenir igual de clar que les blanques no podem explicar a les racialitzades de què va la seva opressió?

Celebrar l’èxit d’un vuit de març sense precedents no exclou fer-ne les crítiques que calgui. Puc perfectament estar exultant de felicitat pel desbordament de qualsevol expectativa i, alhora, escoltar les dones del col·lectiu Afroféminas quan diuen que no s’han sentit incloses en la convocatòria de la vaga ni en les peticions que s’han formulat. Puc ser una defensora fervent de la vaga i, alhora, escoltar les companyes de Sindillar/Sindihogar o de Las Kellys quan criden als quatre vents que no tothom s’ho pot permetre. Que, si no tens papers i treballes en una feina precària, difícilment pots fer vaga, ni vint-i-quatre hores, ni dues ni cap. Puc defensar la vaga de cures sense fer callar les que afirmen que no poden parar: sense relleu possible, totalment responsabilitzades per un entorn i per una societat que se’n renten les mans, si elles paren algú pateix. Algú mor, potser, fins i tot.

El feminisme no pot ser només un espai de certeses, tot i que en tinguem unes quantes. Sabem que, en qualsevol grup oprimit, les dones sempre són més discriminades que els seus companys. És clar que Inés Arrimadas pateix menys opressions que el meu veí del quart, que acaba d’arribar del Pakistan i encara no parla ni català ni castellà, però també és clar que en pateix més que el seu company Albert Rivera. De fet, aquestes certeses que hem demostrat i redemostrat al llarg dels segles, haurien de donar-nos la força per abraçar les complexitats que ens repten a anar més enllà. Sí, el feminisme no és un, els feminismes són molts. El diàleg necessari entre els feminismes, les discrepàncies sobre alguns temes bàsics, posa sobre la taula contradiccions que hem d’abordar sense por.

Podem esperar un intent dels masclistes d’enfrontar-nos perquè oblidem l’enemic comú de totes, que és l’opressió patriarcal. Ho sabem perquè és la vella tècnica de dividir per continuar vencent. Ens volen enfrontades perquè creuen que totes les energies que gastem a barallar-nos entre nosaltres són energies que no estarem invertint en el canvi social que proposem. Això, que ens ha d’unir en un front comú sense escletxes en aquells punts de consens que compartim, no pot impedir el qüestionament, la reflexió, la discussió sana de les nostres contradiccions.

La diversitat de plantejaments, les preguntes difícils, les contradiccions, la complexitat de la realitat que volem canviar, no poden ser en cap cas una feblesa; han de ser precisament la nostra força més gran. Perquè som moltes, perquè som diverses, perquè tenim molt a dir, perquè vivim moltes realitats, tenim l’experiència i la capacitat de canviar el món cap a molt millor.

Però hi ha un dubte que potser plana sobre les nostres pors: i si les preguntes són tan complexes que, encara que hi pensem i hi pensem, no trobem resposta a les nostres contradiccions? Hi haurem de conviure, com convivim amb tantes altres incomoditats. Fer-nos les preguntes, escoltar les preguntes de les altres, ja és avançar. Sobretot, perquè això no impedeix anar de cara barraca amb tot allò que tenim clar.

Cuidem-nos, alegrem-nos, celebrem-nos. I obrim els braços per poder-hi cabre totes, és l’únic camí possible a la igualtat de debò.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.