Feminismes quotidians

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai no he estat algú que s’hagi implicat molt en les lluites feministes, ho haig de dir. Per les raons que sigui, la meua necessitat de militància s’ha girat cap a altres temàtiques. La meua condició de dona, durant molts anys no pesava tant en relació a altres aspectes que me defineixen com a persona (o això em pensava), com per prendre la decisió conscient de dedicar una part del meu temps a aquest tema. La considerava, i la considero, una lluita transversal.

Segurament, una de les raons per les quals ens impliquem en una lluita és la proximitat col·lectiva, personal o fins i tot íntima amb la problemàtica. I jo, no me sentia gaire representada en el discurs que m’envoltava en aquest àmbit: la por d’anar sola pel carrer, les actituds masclistes dels companys... Me preocupaven aquests temes, però me semblaven quelcom de llunyà que no m’afectava la meua  quotidianitat.

M’ha calgut esperar uns quants anys per percebre i comprendre de quina manera particular el masclisme m’afectava.

Des de jove, en els entorns militants, percebia clarament el paternalisme d’alguns homes, més grans, amb els quals militava o coincidia. I l’interpretava com això, un paternalisme que m’afectava però pensava (i penso) que també afectava els meus altres companys de militància, homes. Aquest paternalisme, se va anar transformant, a poc a poc, a mesura que jo me feia gran, en una actitud un poc diferent. No sabria si definir-ho com a distanciament, por o com una certa desconfiança. Però la realitat és que he anat veient com aquests patriarques, que en gran part son referents per a jo, no feien aquest mateix canvi amb els meus companys homes. I no només això, sinó que alguns dels meus companys joves, han passat a ser els confidents dels patriarques, les seues persones de referència, i han acceptat el seu rol naixent de patriarques.

Així doncs, he anat veient com, a poc a poc, la meva condició de dona adulta i més tard de mare (de la meua filla, no de mare «en general») m’ha anat obrint els ulls, sobre tots els masclismes que m’envolten en el quotidià.

Aquell braç, posat de forma inoportuna per saludar-te abans d’una reunió, en la qual, tot el que dius no és escoltat. Rialles, per accentuar la teua suposada inexperiència i mirades de reüll entre homes experimentats.

Aquell comentari inofensiu, del teu cap (o la teua cap), que te demana amb un somriure a la boca si penses tenir més fills, que clar, que fas molta falta a la feina.

Un partit de rugbi rebaixat de preu si ets dona o si vas vestit de dona... Perquè és 8 de març.

Aquella trucada de telèfon, que en el primer any de vida de la teua criatura, te diu que si no te fa res, prescindeixen de tu com a membre de l'associació, perquè s’entén que no tens temps per dedicar-hi. Sense haver parlat de cap altra forma de mantenir el vincle.

El currículum universitari que compte els articles publicats sense tenir en compte les baixes de maternitat.

Aquells amics, que ja no saben si dir-te de quedar per sopar i ja no veus perquè pensen que ja no tens temps.

La metgessa de l’hospital que actua sense explicar-te què fa, el dia del teu part.

Aquelles reunions a hores que ja no pots assumir, perquè tens fills, et fas gran, o els teus pares se fan grans.

Un concert del 8 de març anunciat amb color rosa i dient que és per «honorar» les dones.

Moltes d’aquestes vivències van relacionades amb la maternitat, però també amb la importància que la nostra societat dona a les tasques productives per sobre de les reproductives o de cures del nostre entorn més o menys proper. Ser el millor a la feina acaba sent més important i valorat que «perdre el temps» en cuidar-nos. I totes, ens ho acabem creient.

El patriarcat és el vel invisible que ens entela els ulls a totes i tots. Només la visibilització de la lluita pels drets de les dones ens pot ajudar a treure’ns, totes i tots, el nostre vel dels ulls. Cada dia, és 8 de març.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.