Què diu el teu DNI?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va caducar el 15 de febrer. Fou dels primers que duien xip i encara no sé per a què serveix. Canviarien els carnets posteriors per un material més resistent, però llavors el plàstic amb què està fet el meu era de molt mala qualitat. El xip va saltar a l’aeroport d’Edimburg, i a partir de llavors el meu DNI té un crui que complica la lectura del codi d’equip, a la part de darrere. Intent no mostrar-lo si no és imprescindible. Al seu lloc faig servir el passaport o el permís de conduir, d’altra banda inútil perquè només he agafat el cotxe dues vegades des que me’l vaig treure fa tres anys.

En fa deu que vaig renovar-me el document nacional d’identitat, un matí, amb una amiga, i a la foto faig cara de son. O millor: de terrorista amb cara de son. En aquella època encara no em maquillava, i m’havia tallat els cabells. Vivia al barri de la Sagrera. Acabava de publicar la meva primera novel·la. El dia que vaig presentar el llibre, la veïna dels baixos em regalà una llimona del llimoner que jo li havia regalat a ella. Encara guard la llimona, momificada. L’altre dia, mentre cercava pis en un dels múltiples portals que els anuncien, em va semblar reconèixer el pati d’aquella veïna. Vaig recordar que el seu home havia mort mentre jo vivia a l’àtic. I ella? Si ca seva està a la venda, deu voler dir que ja no hi és? Se n’ha anat a una residència?

Al meu DNI no surt el nom d’aquell carrer de la Sagrera, sinó el del pis dels meus pares, a Palma. El nom antic. Poc després de renovar-me el carnet, el canviarien arran de la llei de memòria històrica. Vaig investigar qui era aquell home que desaparegué de la placa del carrer dels meus pares. Era un comandant amic de Muñoz Grandes a qui enterraren amb tots els honors, després que l’haguessin ferit de mort al bombarder artiller del quarter general, el 1943. Tenia dos cognoms molt mallorquins, i li varen catalanitzar el nom de pila, Josep; m’estranyaria que ell es fes dir així. El carnet diu que sóc de les illes Balears.

Duc més de mitja vida a Barcelona, però seguesc empadronada a Mallorca. Al començament, quan estudiava periodisme, m’anava bé pel descompte de resident; hi anava sovint, per visitar la família o per veure el meu al·lot. També hi treballaria, els caps de setmana; agafava els vols divendres, gravàvem dissabte, tornava diumenge. Però això seria més endavant. Després vaig decidir continuar empadronada a Palma perquè em semblava que el meu vot era més necessari allà. Té els seus inconvenients: tot i que el meu domicili fiscal és a Barcelona i pag aquí els meus impostos, no tenc metge de capçalera, i si m’haguessin d’operar, hauria de travessar la mar.

És com si aquell 15 de febrer de 2008 tot estigués a punt de passar, però no havia passat res. Els polítics no gosaven esmentar la paraula crisi, que esdevindria sistèmica. La bombolla estava a punt d’esclatar. Després dirien que en aquell moment s’acabava el món així com l’havíem conegut, i no ens n’adonàvem. Però no canvia cada dia, el món, a cada instant? A mi la crisi no m’afectaria especialment perquè ho feia habitualment. Facebook acabava d’irrompre als nostres ordinadors, i només era un joc innocent per saber què se n’havia fet, dels antics companys de classe. Ens acostumàvem a l’olor dels bars, des que no s’hi podia fumar, i els socialistes no tan sols existien, sinó que, a més, governaven.

Una dècada més tard, caduca un document que es va trencar perquè estava fet amb materials de mala qualitat. Sembla més que metafòric. No crec que això fos el que ens esperàvem. Ni de les xarxes socials, ni de la presumpta democràcia. Ni del que li volen fer a la nostra identitat. El DNI compleix setanta-quatre anys i està farcit de llegendes urbanes: que si el número del revers indica els teus antecedents penals o quanta gent es diu com tu, que si va pertànyer a algú que és mort. Des d’un carrer que ja no existeix, fins a un espai que ja no ocupo, el meu té moltes inexactituds. Per això, quan em preguntin què diu, respondré que moltes coses. Entre d’altres, que ens han identificat amb plàstic barat. I que potser ja va essent hora que m’empadroni a Barcelona.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.