Argumentari solidari per a una vaga

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El proper 8 de març les dones haurien de fer vaga perquè sí, perquè les raons són justes, perquè quan comença a dir-se que hi ha motius però existeixen «unes altres maneres» de visibilitzar les lluites de les dones és perquè, segurament, heu xafat el dit gros amb l’ungla en carn viva.

Perquè moltes de les dones amb poder que podrien haver-se posat de perfil, ser més prudents, s’han llançat a sobre de la iniciativa com a lleones. Perquè la ferida cou, perquè és un pas endavant, un salt qualitatiu, veurem si quantitatiu. Perquè heu tocat el moll de l’os. I el sistema es regira, incòmode.

Pels milers o milions de dones que voldrien fer vaga i no podran, perquè han de dur endavant una família cobrant una misèria i no se la poden jugar. Perquè posen en perill una carrera. Perquè hi ha violències que no fan soroll però hi són. Per elles.

Perquè és cert: és una vaga política, com totes. Perquè té raó Albert Rivera quan diu que és una vaga contra el capitalisme. Com totes. Contra un sistema econòmic i social que té sota sospita a la meitat de la població. No és poca cosa. Ho és tot.

Perquè molta gent quedarà retratada a les famílies, les empreses i les institucions. Es veurà qui comprèn les raons, té consciència de debò. I qui té un discurs feminista per a les ocasions.

Perquè abans i després en parlarem. Perquè es visibilitza un problema encerclat entre lemes benintencionats i concentracions rutinàries. Perquè les reivindicacions feministes corren el risc d’esdevenir un eco llunyà i tebi, com el remor d’una ràdio que acompanya la migdiada. 

Perquè si estiguera convocat, tal vegada faria vaga tot el dia, no unes quantes hores per simbolitzar nosequè. Perquè seria interessant i instructiu veure com és un dia sense vosaltres. 

Perquè, en la mesura de les vostres possibilitats, de la complicitat del vostre entorn, us diria que s’agafàreu la jornada lliure, totalment alliberada de qualsevol obligació. Perquè es visualitze amb precisió tot el que féu. Un dia sense sopars que esperen, sense camisses planxades, sense compres d’última hora, sense reunions escolars ni pediatres. Sense graneres ni baietes. 

Perquè seria trist però molt pedagògic veure trens i autobusos sense passatgeres, restaurants sense cambreres, consultes sense metgesses, avions sense hostesses. Perquè les imatges són molt més poderoses que un milió d’articles de premsa.

Perquè açò no és qüestió tan sols de feministes, feminazis i portavozas. Perquè hi ha problemes que comparteixen totes les dones, les que faran vaga i les que pensen que està tot bé com està perquè s’ha de complir la santa voluntat de Déu i l’Esperit Sant. 

Perquè no s’ha fet mai. Perquè els vostres problemes són, per a un president de govern, aquella cosa en la qual és millor no entrar. Com si fóreu una matèria oliosa i pudenda. Desagradable.

Perquè si el seguiment és superior al que auguren els cínics (i cíniques) de guàrdia, ja serà un èxit. 

Potser a alguna gent no li agrade un article com aquest, escrit per un home. Potser és un text paternalista, sense pretendre-ho. Però m’agradaria alguna cosa millor per a la meua filla que la que han tingut la seua mare i les seues àvies. Per això aquella vaga és tan important. I em resulta impossible contemplar-la com una cosa aliena.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.