Una de les dimensions de la guerra contínua d’Israel contra el poble palestí és l’accés a l’aigua. En l’episodi actual, desencadenat pels atacs de Hamas el 7 d’octubre passat, el tall del subministrament d’aigua a tota la Franja de Gaza ha estat una de les mesures de l’Estat israelià. Càstig col·lectiu a dos milions de persones que, en el moment d’escriure aquest article, es manté. Així ho expressa l’informe del 18 d’octubre de l’Agència de l’ONU per als refugiats palestins (UNRWA): “La crisi de l’aigua continua a causa de la incapacitat d’aportar el combustible tan necessari, que és imprescindible per fer funcionar les bombes d’aigua i les plantes dessalinitzadores. A més, s’agreuja el subministrament molt limitat d’aigua al mercat. Molts refugis de l’UNRWA no tenen subministrament d’aigua. Els riscos relacionats amb la salut a causa de la manca d’aigua i un sanejament deficient estan creixent, incloent-hi les malalties transmeses per l’aigua i altres”.
En la resolució aprovada pel Parlament Europeu es fa referència, en la part descriptiva, a aquest tall de subministraments. Però en els acords adoptats, en els quals es reconeix “el dret d’Israel a la legítima defensa”, la qüestió de l’aigua ha desaparegut. No es reclama cap restabliment immediat d’aquest element bàsic. Quines coses s’obliden des de la pluviosa Brussel·les...
També en la part descriptiva del text s’afirma que “l’organització terrorista Hamas no representa el poble palestí i les seves legítimes aspiracions”. Deia l’humorista egipci Bassem Youssef, amb molt de sarcasme, en una entrevista que s’ha fet viral, que si Hamas és la font de tots els mals i ha de ser la prioritat de tothom en l’ordre de condemnes públiques, bé podríem imaginar que un món sense Hamas seria molt millor. I ens deia: ja existeix. És Cisjordània. Allà Hamas és irrellevant. Però allà Israel actua també com a estat agressor. En la qüestió de l’aigua, per exemple.
Israel és conegut pel seu alt desenvolupament tecnològic en l’àmbit militar i també de l’aigua. En una terra on la desertització avança pel canvi climàtic, aquesta tecnologia s’ha aplicat per a bombar aigua dessalinitzada cap a un llac de Tiberíades que s’asseca.
Segons B’Tselem, ONG israeliana que treballa a la Cisjordània ocupada, els israelians consumeixen tres vegades més aigua que els palestins. Això explica, entre altres coses, una millor producció agrària. El 60% de Cisjordània pertany a l’anomenada Zona C, que vol dir que Israel exerceix directament de força d’ocupació. També els israelians que viuen en els assentaments de la Zona C entren dins aquestes dades que mostren la desigualtat. En un reportatge a The Guardian de fa uns mesos, es comparava el consum d’aigua d’una empresa d’oli d’oliva amb la mitjana dels palestins. Meshek Achiya, que té les oliveres en un assentament a Cisjordània, va rebre durant el 2017 uns 100.000 metres cúbics d’aigua, és a dir, 274 metres cúbics al dia. Un metre cúbic són 1.000 litres. Doncs bé, els palestins que viuen a la Zona C fan servir uns 20 litres d’aigua al dia, molt per sota dels 50-100 mínims diaris que estableix l’OMS (a Catalunya en consumim 117).
Israel controla totes les fonts d’aigua des del Jordà fins al mar i aquesta ocupació hídrica, més greu en temps de canvi climàtic, és una prova més del caràcter absolutament desigual del conflicte.
