A mi m’agrada anomenar-los Països Catalans, però també em sembla bé el terme territoris de parla catalana. Més enllà del nom, del que es tracta és d’identificar la realitat històrica, cultural i lingüística compartida de Catalunya, el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra, la Franja i l’Alguer.
Aquesta qüestió sempre ha estat objecte de reflexió dins el catalanisme. En les ja llunyanes Jornades de Debat sobre els Països Catalans (Barcelona,1976) es van expressar concepcions diferents de com s’havien d’estructurar les seves relacions polítiques quan tot estava per fer i tot semblava possible. Les autonomies derivades de la Constitució de 1978 van dotar d’un cert grau d’autogovern cada territori, però també van originar dinàmiques pròpies que més aviat ens van allunyar. La col·laboració institucional ha existit o s’ha trencat en funció de les prioritats dels governs de torn.
El procés independentista que ha viscut Catalunya, en la mesura que ha accentuat l’autocontemplació i l’aïllament, ha provocat un cert distanciament emocional. Una part del nou independentisme català, mancat de la tradició d’una llarga militància catalanista, ho va exterioritzar en aquella reacció egoista de “Nosaltres marxem; els altres ja vindran”. El cantautor valencià Raimon va advertir dels perills del procés per als vincles comuns i va patir un injust linxament per part d’alguns híperventilats. La qüestió dels Països Catalans incomodava alguns sectors perquè no encaixava en el seu relat. Al final, Catalunya no se n’ha anat i al País Valencià, a les Illes i a l’Aragó governen el PP i Vox. I a la Catalunya del Nord, els regidors i regidores veuen qüestionat el seu dret a parlar català als plens municipals.
Ja hem vist les brutals primeres mesures impulsades per la dreta i l’extrema dreta ignorants allà on governen: l’intent d’esborrar el nom de València o les mostres d’intolerància antidemocràtica a Torrent, Borriana o Alacant. O les accions contra el català a les Illes. La reacció principal ha sorgit, com ha de ser, dels territoris afectats. El que està passant demostra l’encert de Compromís i Ara Més d’haver fet coalició amb Sumar en les eleccions del 23 de juliol: si es confirma una majoria plurinacional a l’Estat, es podran impulsar mesures com una llei de llengües que blindi els drets lingüístics de les persones catalanoparlants. L’ús normalitzat de català, gallec, basc i aranès al Congrés dels Diputats i la petició de l’oficialitat a la Unió Europea representen ja un avenç històric.
Però no n’hi ha prou. Les institucions i la societat del Principat afronten un gran repte en relació amb el qual no poden restar immòbils. El president Aragonès s’hi ha compromès, però cal que la Generalitat passi de les paraules als fets. Tenen la mateixa responsabilitat les diputacions, en especial la de Barcelona, i els ajuntaments, inclòs el de la capital. Cal un suport decidit a entitats com Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. I cal potenciar aquelles experiències que tenen presència a la totalitat de l’àmbit lingüístic, com la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, la Xarxa Vives d’Universitats, els Premis Octubre o el Festival Barnasants. I una pregunta final: seria possible ressuscitar l’Assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans?
