De forma simètrica a l’independentisme màgic, que sol veure la independència de Catalunya com un objectiu que es pot assolir amb facilitat (es bifurca en dos corrents: el llirista, que confia a obtenir l’emancipació nacional per la via del diàleg amb l’Estat espanyol, i el bel·licista, que es pensa que el reconeixement internacional caurà com fruita madura, per part d’una comunitat internacional commoguda, després que hi hagi hagut un vessament de sang), existeix també un nacionalisme o ultranacionalisme espanyol fàcil. Aquests estan convençuts que n’hi ha prou amb un grapat de mesures contra la llengua catalana, i amb una política intervencionista o repressiva (segons els casos) en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, per espanyolitzar d’una vegada per totes aquesta ciutadania repatània que s’entesta a usar el català i, fins i tot, a tenir una identitat nacional diferent de l’espanyola.
Els governs de PP i Vox que actualment hi ha al País Valencià i a les Balears (també en les dues modalitats possibles: amb dirigents de Vox dins l’executiu o sense, però amb resultats si fa o no fa idèntics) són la viva materialització d’aquest nacionalisme espanyol ultra i màgic. La darrera envestida contra la llengua catalana —si més no en el moment d’escriure aquest article, perquè van a un ritme desbocat i no es pot descartar que en el temps que vostè llegeix aquestes línies no en vingui una altra— s’ha escaigut a Balears, on Vox ha presentat una proposta per fer extensiu el que ells anomenen lliure elecció de llengua a tot el cicle de la primària. Proposta que ha comportat una polèmica més que considerable, ja que, quan el PP la va rebutjar, la resposta de Vox va ser tombar els pressupostos de 2024 per la via de votar contra el sostre de despesa. Es va produir així una crisi de govern entre els dos partits que més estimen Espanya, que es va arreglar en menys de vint-i-quatre hores, quan el PP es va embeinar la proposta de Vox. També es va produir una trencadissa interna dins Vox Balears, de pronòstic reservat. Però el cas és que ja havia succeït el mateix (sense arribar al punt de dramatisme de carregar-se uns pressupostos, cosa que no havia passat mai en la història de la comunitat autònoma de les Illes Balears, coneguda per ser tan exemplarment endreçada) amb una altra de les constructives propostes de Vox: una Oficina Lingüística que podrà arribar a imposar sancions de fins a cent mil euros a qui no faci el que toca (segons Vox) per “protegir el castellà”. El PP també va fer escarafalls quan en va tenir notícia, però després hi han acabat allargant dòcilment el coll.
Tot això està molt bé, però el problema és que aquestes mesures, a banda d’anar contra la legislació vigent (Estatut, Llei d’educació de les Balears, Constitució) i de ser inviables pressupostàriament i logísticament, tampoc aconseguiran l’objectiu que es proposen. La llengua catalana, a pesar de tots els problemes que la llasten (que en són molts, i greus) té massa pes i massa importància a la vida real dels ciutadans de Balears per fer-la desaparèixer amb els decrets i les ocurrències de quatre mamarratxos. No aconseguiran el que es proposen, però sí que ens faran retrocedir unes quantes dècades. I ens obligaran a perdre un munt de temps, diners i energies en les seves obsessions caduques i irracionals.
