El compromís dels àngels

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els règims polítics, les situacions econòmiques i altres circumstàncies posen en circulació —o enretiren— mots, conceptes que de sobte fan nosa o impliquen obligacions que el comú de la gent no està disposat a assumir. Quan servidor era jove —posem darreries dels 60 del segle XX, així, a l’engròs—, la gent una mica conscienciada invertia matèria gris a aclarir, a adaptar i ampliar una sèrie de conceptes que avui dia han pràcticament desaparegut de places i carrers. El primer a venir-me al cap és el de l’alienació del treball, que obstaculitzava la via del treballador cap a l’autorealització, és a dir, cap a la seva plena existència com a persona. Cert que l’etapa del progrés que solem denominar societat postindustrial ha ajudat a arraconar un dels conceptes més pastats als seminaris de marxisme d’uns anys que potser no varen existir realment, però no deixa de ser sospitós que la seva desaparició del debat públic es produís i es mantingui en temps de grans dificultats per assolir un lloc de treball rònec, indigne, empobridor. Digueu-me suspicaç, però servidor fa estona que vaig establir una relació de causa/efecte que, fins ara, no trobo manera d’aigualir. Si no hi ha treball per a tothom, el treball no és alienant.

Un altre absent de la vida política — en general, de la vida—, quan tot plegat flueix sense grans estridècies, és el compromís. Hem après que, lamentablement, una societat resignada no se sent compromesa més enllà de l’àmbit personal de cadascú —el compromís matrimonial, per exemple. Però ja s’ha vist com reapareix —amb més soroll que for- ça, tot s’ha de dir— quan una societat és sacsejada per les barrumbades de la història. A la península Ibèrica i a les illes adjacents hem vist com el compromís s’ha activat, amb l’enfrontament d’una Catalunya ideal amb una Espanya imperial sense imperi.

Pel que fa a Catalunya —a la meitat de Catalunya que mentalment ja és fora d’Espanya—, el concepte de compromís ha reaparegut amb tota la coreografia de les grans ocasions. Per enfrontar-se a l’Estat no basta un compromís d’anar fent. Per això aquesta meitat de Catalunya té presos polítics i exiliats: passa així en totes les lluites desiguals, perquè els tòpics sobre la força de la raó difícilment s’arriben a verificar quan les porres i els mitjans de comunicació, passant pels tres poders de tota la vida, tan independents, s’hi encaren amb tota l’energia que no invertiren a obrir camí a la raó, a la concòrdia.

Tenir raó, a l’Espanya d’avui —deixem anar el passat per no acumular tant de material tòxic—, s’ha demostrat que no serveix de gaire. Tots els juristes que han clamat al cel per la baixa qualitat de tan- tes decisions, han, simplement, perdut el temps; o, si no, han enviat un missatge a un futur llunyà i problemàtic. En aquesta confrontació, el compromís s’ha anat fent més i més difícil, i en alguns indrets francament heroic i perillós —amenaces, balins et al.

Però, a la Catalunya independentista ningú no es pot desdibuixar davant el compromís. No pots no saber que ja hi ha màrtirs —desproveïm el mot de connotacions solemnes—, de manera que hauran d’aparèixer en escena els àngels que porten els màrtirs, un tema tan grat a Miquel Àngel Buonarroti o, més terrenal, a Domenico Morelli. Ells també han d’assumir el compromís. En aquests temps, les forces sobrehumanes han d’acudir en ajuda dels humans: als àngels, ningú no els dispensa d’intervenir en les coses terrestres, ni que sia per transportar la preciosa càrrega dels màrtirs.

Poques vegades haureu sentit a dir que els àngels —ni els caiguts, tan sols— poden sofrir accidents com els humans. Us traurà de l’error una altra pintura, obra d’Hugo Simberg, (L’àngel ferit), que trobareu, amb bona resolució, a Viquipèdia. Ara són els humans, dos al·lotells, els encarregats de transportar l’àngel, i així avança la faula sobre la solidaritat de les forces humanes i les sobrehumanes en temps en què el compromís perd qualse- vol parentiu amb el fair play. Però la fau- la no acaba d’aclarir si confonem les forces sobrehumanes amb les institucions europees. Fins ara no han assumit el rol d’àngels de la guarda amb totes les conseqüències, perquè s’han avingut a tenir tractes amb els grans corruptes.

Però en la nit elevem un cant a crits...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.