Fa set anys que m’arribà, per primera volta, un missatge seu al WhatsApp. “Han escurçat les tafanelles!”, va dir, i afegí: “N’hem de fer alguna cosa!”. “No sé qui ets, ni de què parles”, vaig teclejar al mòbil. Com que no afegí res, vaig entrar a la informació del contacte. No hi havia cap nom, només hi posava “Jo” sota el dibuix d’un esquelet assegut en una butaca, llegint. “Jo” som tots, vaig pensar, i esquelets, també; sense esquelet ens desplomaríem com una camisa sense penjador. Cap individu pot prescindir, d’altra banda, del seu jo, seria l’alienació absoluta. Potser eren un error, els missatges, o una broma. Vaig sospesar l’opció d’ignorar-los, però l’assumpte de les tafanelles m’inquietava. Escurçades. Per qui? I amb quin propòsit?
Calia començar pel principi: què coi és una tafanella? Al Diccionari normatiu valencià no en deia res, al de l’IEC tampoc. No era la primera volta que em passava; hi ha paraules absents d’aquests diccionaris que pots trobar a l’Alcover-Moll. I això és el que vaig fer: agafí el volum 10, Son/Zu, i a la pàgina 99 vaig llegir: Tafanari: ‘Anques, cul, en llenguatge familiar i humorístic’. Tafanejar: ‘Procurar veure o saber coses d’altri’... Cap entrada, però, per a tafanella. “N’hem de fer alguna cosa!”, m’havia dit alarmat. Com puc fer res, jo —jo?—, si no sé què és una tafanella?
Com que no insistí, vaig soterrar la qüestió, tot i que una nit d’insomni em tornaren les tafanelles, com núvols de tempesta, al pensament. Potser hem fet tard, vaig pensar compungit, i han desaparegut del tot, fins i tot dels diccionaris. Un dia, però, em tornà a escriure. “No cabrem”, assegurava, “ho hem esbombat massa”. “No cabrem, qui?”, vaig respondre, “Què és el que hem esbombat?”. “A les envistes”, contestà. Per fi responia, però jo continuava sense entendre.
El vaig comprendre la tercera volta que em va escriure, quan vaig llegir al mòbil: “Compte amb el degradat! Hi balla el diable.” Després de reflexionar seriosament, no preguntí a quin degradat es referia, sinó que vaig respondre: “Sense sucre. Divendres i avant!”. Ell afegí: “No es mereixen”.
Des d’aleshores interactuem amb freqüència. No sempre és ell qui escriu, sovint soc jo —jo?— qui inicia la conversa, que ja no es limita a dues o tres frases, que s’allarga com un confeti fins que un dels dos —dos?— es fatiga o no disposa de temps. Ho faig en moments morts: quan espere torn al dentista, durant una presentació de llibre, mentre s’actualitza l’ordinador... És una manera de procrastinar sana, car suposa un estímul per a la imaginació verbal i filosòfica.
No són converses tan diferents de les que tothom fa per WhatsApp, o al bar, o al Parlament. Ara bé: estan lliures d’hipocresia. No em cal quedar bé amb ell ni esperar-ne cap favor. Entre altres coses perquè no tinc ni idea de qui coi és, ni cap interès a saber-ho. Altrament seria complicat, per no dir impossible, protegir les tafanelles.
