Falleres, ous i requisit lingüístic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Espanya ha estat sempre al·lèrgica a tot allò aliè a l’immens melic covat a Madrid i l’antiga corona de Castella. Fins i tot la mateixa cultura castellana ha estat segrestada per servir de martell amb què empaitar la resta de cultures peninsulars amb una actitud monolítica, uniformitzadora i, a estones, violenta. “Castilla desprecia cuanto ignora”... Ho va escriure un català? No, va ser Antonio Machado.

L’al·lèrgia espanyola muta en ràbia quan l’objecte de debat és la llengua i la cultura catalanes. Ho hem vist a Catalunya, on la resposta al procés inclou des de presos polítics fins a l’atac gratuït i gens innocent a l’escola en català, i ho hem vist a Mallorca, on un grupuscle d’exaltats ha sortit als carrers a bordar contra la llengua pròpia amb l’altaveu i la connivència de la premsa estatal. contra això estem vacunats al País Valencià, entre el blaveram i l’espanyolisme sense complexos, i ho hem vist a la Franja, amb la plataforma No Hablamos Catalán i aquella pallassada del lapao. I en el menyspreu, l’insult o, directament, l’atac al català de tots els règims imperants a Espanya, fins i tot, el democràtic.

D’Espanya, doncs, queda esperar ben poca cosa. “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, deia Joan Fuster, a qui avui sembla que fa por citar perquè no és un autor dels que fa comboi, ja sabeu, perquè continua sent una veu farcida de veritats incòmodes. Quan la política no l’hem feta nosaltres, ja sabem com acaba la història: grans esdeveniments buits, corrupció, sobres, camps de golf, despersonalització cultural i lingüística i, al capdavall, el País Valencià convertit en un apèndix de Madrid. En la seua platja, per ser més exactes.

És per tot això que, en els darrers anys, s’han produït dues fites als Països Catalans que ens havien fet recobrar l’esperança: el procés català, on per fi algú s’ha atrevit a qüestionar l’statu quo espanyol i la seua democràcia-trampa, i, tot i que més modest, el canvi polític al País Valencià i a les illes Balears, trencant l’hegemonia espanyolista i la disbauxa balafiadora i corrupta del Partit Popular.

Al País Valencià, concretament, el Pacte del Botànic feia albirar un canvi de rumb higiènic i necessari i, després de dues dècades de caspa, ens van fer somiar en un nova política. És a dir, que arribava l’hora que la política seria feta per nosaltres i no contra nosaltres.

La sorpresa, però, ha estat que el Botànic i, en especial, la seua pota valencianista, aquell Compromís que es presentava #AmbValentia, resulta que no en tenia tanta. O que la té només quan vol. La vicepresidenta Mónica Oltra, la que va provocar el pas al costat d’Enric Morera fins i tot abans que l’Artur Mas posara el gest de moda forçat per la CUP, és valenta per a coses com passejar-se amb una bandera d’Espanya creuant-li el pit, cofoia i panxacontenta, amb el nom de Mónica estampat sobre la rojigualda, presumint de fallera major. Així, amb valentia. La mateixa valentia que va demostrar per criticar el procés català, com un Pablo Iglesias qualsevol, a desgrat de part de la seua militància i, fins i tot, comprant l’argument blaver i espanyolista que les reivindicacions dels catalans insolidaris perjudiquen els valencians. Com volent dir que el problema valencià arriba del nord i no del menyspreu, l’espoli, el riure’s a la nostra cara i el tracte colonial que ens dispensa Madrid des que un dels primers espoliadors es va adonar que, de vegades, som “más muelles”.

Amb un valencianisme tan valent i decidit, entre comboi i falleres somrients, hom esperaria que per fi el nostre valencià, el català de tots, tinguera el lloc preferent que mereix com a llengua cooficial i històrica del territori. Confiàvem en el Botànic per consolidar l’escola en valencià i esperàvem uns mínims irrenunciables com el requisit lingüístic per als funcionaris. I pensàvem que Compromís, tot i perdre el cognom “pel País Valencià” ja fa molts anys, seria el motor de tot plegat. Amb valentia.

El Botànic, però, ha tractat la llengua com si fóra un problema. La implantació poruga i a mitges del plurilingüisme —un coitus interruptus que, no obstant això, no ha evitat que l’al·lèrgia espanyola s’activara de nou— sembla anar seguida de la falta de valor i de compromís per implantar el requisit lingüístic. El Govern valencià, com un mal equip de futbol, ha pegat patà i avant i ha ajornat l’aplicació de la nova Llei de Funció Pública a la propera legislatura, i així ha convertit de nou els darrers quatre anys en una gran oportunitat perduda.

“Per fer la truita caldrà trencar els ous”, va dir el regidor cupaire Joan Coma, frase que el va dur davant un jutge de la democràcia espanyola. Al País Valencià, però, s’hi ha d’afegir: “Per trencar els ous, caldria tenir-los primer”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio