Escola i mitjans: país des de baix

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La intel·ligència d’Estat sempre ha mostrat una forta hostilitat contra dos dels àmbits en els quals la Catalunya autònoma ha consolidat unes institucions arrelades, autocentrades i que han promogut l’ús social de la nostra llengua: l’escola i els mitjans de comunicació públics. Hostilitat que ha augmentat en els darrers mesos fins al punt de rumiar si eren intervinguts a través de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Hi ha tanmateix un prejudici entre aquesta intel·ligència espanyolista. Creuen que aquestes dues institucions són creades des del poder, en una mena de pla a llarg termini ordit per Pujol, per crear desafecció a Espanya. Aquest prejudici, sumat a l’arrogància pròpia dels imperis, els porta a un important error estratègic: es pot escapçar TV3 i l’escola catalana, i mort el gos morta la ràbia.

Ignoren que tant l’una com l’altra, així com altres institucions de les quals avui hem oblidat la gènesi, són fortes perquè van sorgir lligades al teixit civil, a la lluita i l’esperit republicà que es van viure en els anys de l’antifranquisme i la Transició.

El cas de l’escola i la immersió és més evident i conegut. Van ser les escoles (és a dir: el claustre de mestres i les associacions de pares i mares) les que es van anar adherint al programa d’escolarització en català, fins que el 1983 Santa Coloma de Gramenet va marcar un punt d’inflexió: les seves 19 escoles públiques es proposaven tenir el mateix model d’escolarització plena en català, per no segregar els alumnes per raó de llengua i alhora garantir que tots accedirien al seu domini, en un entorn on l’ús social era clarament favorable al castellà. La immersió arrelava en primer lloc en un municipi que havia destacat en lluites sindicals i veïnals. I amb el suport de l’Ajuntament, encapçalat per un alcalde psuquero procedent de l’associacionisme.

El model d’immersió no va néixer, per tant, de dalt cap a baix. A més, el català a l’escola era possible gràcies a altres iniciatives associatives que havien aprofitat algunes escletxes del franquisme, com ara les escoles cooperatives del CEPEPC o les promocions de mestres de català que havia anat formant Òmnium Cultural.

En el cas de TV3 i Catalunya Ràdio és més determinant el pes de la Generalitat en la seva creació. Tanmateix, cal recordar que la llavor es va posar prèviament. Concretament en el Congrés de Cultura Catalana que va ser, per entendre’ns, una mena de procés constituent encobert, impulsat pel món professional (va ser oficialment organitzat per diferents Col·legis Professionals) i amb el suport i la participació de totes les forces antifranquistes. En l’àmbit de debat de mitjans de comunicació es van establir els principis que després recollirien els nostres mitjans públics: propietat pública, lligam al Parlament, pluralisme, etc. Unes idees que quedarien consolidades en el congrés de professionals de la comunicació el febrer de 1978. 

D’ençà d’aquest moment fundacional, la història de l’escola i els mitjans ha tingut moments molt bons i d’altres que l’han posat en crisi. TV3, per exemple, va generar eines d’identificació de l’audiència molt potents, com el Club Súper 3, que també ha ajudat visiblement a l’ús social del català. Però també ha estat objecte de dirigisme governamental i d’una mala gestió, com ara la que comença amb les retallades del 2012, i que ha deteriorat moltíssim el clima entre els professionals i la direcció. Pel que fa a l’escola, l’Estat ha anat atacant el model d’immersió i la laïcitat, però també les retallades i la LEC van evidenciar l’enfrontament entre els principals partits catalans i la comunitat educativa. 

Però ara que l’Estat les torna a situar en el punt de mira, hauríem de posar en valor que van néixer des de baix i que, per tant, troben en el teixit popular la seva raó de ser. En el cas de l’escola ja hi ha consolidats espais de lluita i mobilització que amb tota certesa ens convocaran properament: sindicats de mestres i d’estudiants, AMPA o Òmnium Cultural. En el cas dels mitjans no podem deixar sols els professionals de la comunicació en la seva lluita pel pluralisme, la qualitat i el servei públic. Recordem que també en aquelles conclusions del Congrés de Cultura s’apuntava a un model de gestió dels mitjans més participat, proposant un “consell social amb representació dels treballadors del mitjà, d’entitats culturals i cíviques i de grups organitzats de teleespectadors” així com la “participació dels treballadors en els òrgans de gestió i administració”.

I cal anar més enllà de l’acció defensiva, renovant aquest vincle de les institucions amb la societat perquè les fa més democràtiques, fortes, útils i obertes a la innovació. Un model republicà d’estructures d’Estat per a la nova etapa que ara s’obre, en la qual es fa més evident que la força cap a la independència ve de baix.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).