Homenets. Consuelo Ciscar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No sé com s’hauria referit Josep Pla a la inclusió de personatges femenins en la vibrant sèrie d’Homenots, tot i que no sembla massa plausible la voluntat d’afegir-n’hi cap. Dels 50 noms a la llista no hi ha cap dona. Un exercici deliberat de misogínia en un reconegut misantrop? Qui sap. En tot cas, de dones mereixedores de l’observació i de la ploma de Pla, n’hi havia, clar. Unes dones gegants cap a les profunditats de l’ésser humà. Tant o més que els mascles de la històrica sèrie. Però si hagués existit paritat o llistes cremallera en la literatura de Pla, aquelles dones haurien estat definides com a “donotes”? Un homenot sembla algú excels, mentre que el terme donota se’ns fa pejoratiu i elementalment físic i molt carnal.

Aquesta sèrie, contrapunt humil a la de Pla, pretén descriure l’existència dels homenets que pul·lulen per aquests racons meridionals i costaners i que representen tota aquella gamma molt baixa de grisos dels comportaments i les aptituds. Alguns noms ja han surat a la pàgina i han estat sempre masculins. Però com que la grandesa i la mediocritat no discriminen el gènere, sent la necessitat d’incloure-hi certes figures femenines que col·laboren perquè la nostra realitat no siga precisament exemplar. I he volgut mantindre el títol d’homenets, ja que el de donetes em remet a una connotació massa física i sexual que no són el cas. Per últim, tampoc no voldria que ningú interpretés que insinue d’una forma tan barroera la preferència sexual. Només es tracta d’una categoria. Homenets, per tant.

I una bona representant seria Consuelo Ciscar, tota una dama de la supèrbia, la vulgaritat i la supervivència en temps d’esquerres equilibristes. La nostra protagonista ha passat dels halls museístics a les incòmodes cadires de les sales de vista als jutjats valencians. Se l’acusa de saquejar diners públics amb un desig quasi bulímic. Aferrada a les cames de l’home (“És el que més m’agrada d’ell”, va dir en una entrevista) ha transitat per algunes de les estances més nobles de la política aborigen. Ell és Rafael Blasco, aquell demiürg del Partit Popular valencià que ara viu entre reixes després de ser sentenciat per desviar fons de la cooperació a una trama corrupta. I és possible que de tant seguir el pas d’aquelles extremitats afrodisíaques Ciscar també acabe compartint paisatges amb ell, però al mòdul de dones. Se l’acusa de dilapidar bona cosa de diners de tots quan va ser directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (l’IVAM), que va deixar al moll dels ossos.

És cert que Ciscar va foradar tots els comptes de l’IVAM i també, abans, de la direcció general de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic i la direcció autonòmica de Cultura. Diners que no eren seus per comprar voluntats. Això i el dret de cuixa que hi havia entre els comissaris a incloure la seua firma en tota mena d’exposicions i catàlegs. Sense fer res. Sense saber de res. Qui paga mana. I qui paga molt bé, demana el que vulga. I fer qualsevol cosa: volar sempre en primera classe i habitar les millors suites dels millors hotels. I anar amb una cort personal de dones amb còfia imaginària i ensinistrades a portar-li el cafè o pentinar-li aquells cabells rojos, quasi fosforescents, que ara s’han tornat d’un escrupolós negre a l’hora de fer la visita al jutge.

Tota una lluminositat extingida de qui li agradava impressionar les visites. En temps de directora general organitzava allò de les trobades iberoamericanes, on convidava a Falles els amics de museus ultramarins a compte dels valencians i amb tot luxe de detalls. No és estrany que fora mantejada en un dels restaurants habituals. La seua black particular era molt generosa. I amb un instint maternal que invoca la llàgrima. Rablaci, nom artístic del seu únic fill amb l’home de les cames potents, va exposar per mig món, amb només 18 anys, una obra de dubtosíssima qualitat artística, però que a la mamà li semblava magistral dins del seu concepte freudià perpetu de la fase anal. A l’altre costat de la taula no hi ha cap psicoanalista, sinó un fiscal impenitent que vol que mare i fill mediten sobre la metàfora del temps, la matèria i l’esperit dins la garjola.

Doncs aquesta dona que mai no hauria cridat l’atenció de Josep Pla encara cobra un sou públic al Consell Valencià de Cultura, on la col·locà el Partit Popular i d’on no s’ha atrevit a desallotjar-la l’esquerra valenciana. Un insult més moral que no econòmic. Allà Ciscar continua figurant com a directora de l’IVAM, tot i que en va ser acomiadada el 2012. I donant lliçons com a “persona de prestigi rellevant o de reconegut mèrit cultural”. Ella i els altres 20 que conformen la taula i que miren, callen i tot els sembla molt bé.

El 26 de febrer està assenyalat el proper ple de la institució. Ni la vergonya ni la impunitat són a l’ordre del dia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.