Quan els extrems governen el resultat és la devastació i la degradació moral de tota lluita per legítima que sigui. Els cobais s’han escapat de la gàbia i han entrat a matadegolla a Israel, s’han escapat de la presó a l’aire lliure més gran del món. Un territori de la mida del municipi de Tremp. Però amb una orografia governada per l’arena desèrtica, sense cap relleu destacable. Un territori, erm, pla, que mira al mar. Al nostre mar, al Mediterrani.
Paga la pena recordar que el primer ministre israelià Yitzhak Rabin va morir assassinat per un ultranacionalista jueu contrari als Acords de Pau d’Oslo. Era el 1995, just després d’una manifestació convocada en favor de la pau, de suport al pacte segellat entre Arafat i Rabin, i que ja despertava l’animadversió dels sectors més extremistes de les societats respectives.
L’assassí era un tipus educat en una ieixivà, una mena de madrassa però jueva. És a dir, una escola rabínica que educa aprenent a recitar la Bíblia, la jueva. Des d’aquell magnicidi, tot ha anat a pitjor. A Israel destaca la proliferació de partits religiosos i el seu progressiu empoderament. Són essencials en els darrers governs amb una presència cada cop més notable. Israel està arraconant el laïcisme i alimentant la religiositat fanàtica de bona part dels seus ciutadans. Hi ha barris sencers d’ultraortodoxos com Mea Shearim. Barris que són baluards d’una fe extrema i un cau medievalista. Israel pot ser admirable en molts aspectes. L’Estat d’Israel llueix fins i tot una història d’audàcia. Però el país dels jueus també és això. Fanatisme en estat pur. I cada vegada més.
De Rabin vam passar a Sharon, que ja es va significar per la seva duresa, per la seva fatxenderia. Però res, sempre es pot caure més baix. L’actual mandatari és un tipus als antípodes de qualsevol solució raonable, de qualsevol aposta per la concòrdia, per la pau. No fomenta la pau quan esperona els assentaments, la colonització. Tot el contrari.
Tot el que ha emergit després de l’assassinat de Rabin, per una banda i per una altra, ha estat per l’extrem. Hamàs també és una organització audaç. Islamista. Manté la voluntat fundacional de destruir l’Estat d’Israel i es defineix per propugnar una societat teocràtica i autoritària. I Netanyahu és un tipus determinat a colonitzar tot Cisjordània. Fins i tot aquesta llenca de terra en què malviuen més de dos milions de persones. No hi ha cap voluntat de reconèixer Palestina, sinó tot el contrari, quan es promouen polítiques de colonització agressives que tenen com a protagonistes jueus fanatitzats.
Alhora, sorprèn veure com, davant aquest escenari, es manifesten a Catalunya posicions tan maniquees. Ja sigui en favor d’uns o altres. Prendre partit incondicionalment és un absurd, quan avui, per part d’ambdós bàndols, s’ha prescindit de tota ponderació i humanitat. I és així que aquesta guerra —un continu des de 1948— seguirà eternament. Amb un cost humà desigual. Però seguirà perquè les posicions de força s’han imposat a tota raó. I a tot sentit de justícia i convivència.
