En una carta, referint-se als escriptors, Raymond Chandler diu: “Tots estem sonats en alguna mesura. És una vida dura i solitària en què un mai no està segur de res”. Que un mai no està segur de res hauria de ser consigna en totes les vides, no sols en la dels escriptors, però el món està ple de gent que ho sap tot, que dona lliçons sobre què convé fer, què és correcte o ètic o saludable, i que blasma o ridiculitza qui no pensa com ella. Gent entre la qual també hi ha escriptors.
Quant a la vida “dura i solitària”, depèn. Dura, no ho és tant com la d’un miner, un peó de fàbrica o una netejadora de lavabos d’aeroport. Supose que Chandler ho diu per l’escassa compensació econòmica. Poquíssims lletraferits poden passar gràcies al treball literari, han d’exercir altres oficis si aspiren a menjar de calent, i exercir altres oficis minimitza les hores i l’energia que necessita per a escriure.
El que no es qüestiona és la solitud de l’escriptor. No es pot fer vida social i escriure alhora; cal, com deia Virginia Woolf, una habitació pròpia, un refugi, una talaia o un pou des d’on pensar i enfilar paraules lluny del soroll del carrer i d’urgències quotidianes. I ací encaixa la primera frase de Chandler: “Tots estem sonats en alguna mesura”. Tancar-se sols en una habitació, passar-hi hores cada dia concebent un món, unes vivències i uns personatges inèdits, paral·lels a la realitat, té bastant de bogeria.
Com a tothom, m’agrada trobar-me amb gent, compartir àpats, converses, viatges, etc., però necessite estones diàries de solitud. No m’avorrisc quan estic sol, em sent a gust, sempre tinc coses a fer. I, quan escric, tampoc estic realment sol; l’estudi s’ompli dels personatges de la novel·la o del conte encetat, m’envolten, en sent les veus, les opinions, em fan reflexionar. És, això, una esquizofrènia domesticada?
El taller, un pis antic de sostres alts, desnivells i escales, és una residència d’espectres. A l’ombra dels anteriors ocupants de l’habitatge, quasi tots difunts, s’han afegit els personatges dels meus llibres. Una multitud. Així que hi entre cada matí, m’acompanyen, em protegeixen. Són fills meus, sense mi no existirien. Existeixen? Per a mi, sí, i supose que també, una mica, per a qui em llig. No és el Quixot tan real com Cervantes? Raskòlnikov tant com Dostoievski? L’influx dels personatges al meu voltant és tal que sovint els incloc en llibres posteriors al que els feu nàixer, com passa a directors de cine com Bergman, Truffaut, Hong Sang-soo o Pasolini, que treballen reiteradament amb uns mateixos actors, amb qui han creat un vincle quasi familiar.
La relació milloraria encara més si, a més d’aparèixer als llibres i fer-me costat quan treballe, s’ocuparen, en el seu ampli temps lliure, de la neteja del taller, de carregar-me el mòbil o de fer-me de tant en tant un massatge a l’esquena. Tot arribarà. O no. Però sol, com diu Chandler, no ho estic gens. Tots som multituds.
