Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona! Com llavi humil, vos besa la mateixa ona [...] los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes serem sempre germans.
Ho va dir Fuster? Prat de la Riba? Cambó? Companys? Guia? No, va ser Teodor Llorente, valencià, burgès, diputat conservador al parlament espanyol i director de Las Provincias durant quaranta anys. Va començar a escriure en valencià impressionat pels versos de Lo gaiter del Llobregat, del català Rubió i Ors, i pel mallorquí Marià Aguiló. També era lector voraç de mossèn Cinto Verdaguer, el poeta exorcista,“trobador de Catalunya”, sempre “de castell en castell”, tot cantant “a la pàtria del meu cor”.
Llorente tingué divergències polítiques amb Constantí Llombart, homenot de la Renaixença valenciana, fundador de Lo Rat Penat, quan celebraven el 9 d’Octubre amb el Penó de la Conquesta —sense blau—, i autor de Los fills de la morta-viva. Llombart, que dedicà el llibre al català Víctor Balaguer, “lo trobador de Montserrat”, per ser “indisputable glòria de la nostra literatura”, advertia que calia fer renàixer la llengua compartida per a ser “una nació més digna, més estimada, amb caràcter propi i preparar una obra digna a les generacions provinents”.
La dreta espanyolista, irracional i bròfega, vol convertir-nos en morts vius. Caldrà, doncs, escopir a la closca pelada dels cretins
Generacions marcades per la paraula viva de Maragall, aquell que cridava “heus aquí l’ànima catalana: la llibertat”. O que es movien rere la solitud de l’agosarat Víctor Català, el pseudònim antídot contra la misogínia de Caterina Albert. El català, vehicle de pensament i cultura, conreat per Eugeni d’Ors abans d’esdevenir metàfora de la història de la “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, com cantava Espriu, pel soroll de sabres de Primo de Rivera, la Guerra Civil, Franco, el feixisme... El català, el nostre valencià, que, després de la rigidesa dels fruits saborosos carnerians, va ser porta d’entrada a l’avantguarda més trencadora, amb Carles Salvador, amb Salvat-Papasseit... Ja sabeu: “escopiu a la closca pelada dels cretins”.
Avui tenim la dreta espanyolista, irracional i bròfega, de crit aspre i passions baixes, de lladrucs i aldarulls vesànics, armada de la loquacitat i la imprudència de la ignorància, ben lluny del conservadorisme llorentinià, intentant convertir-nos en morts vius, tot cremant metafòricament els llibres en la llengua subversiva que posen llum a la seua tenebra. “M’odien, i això no té importància, però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”, escrivia, ara sí, Joan Fuster, com a portaveu dels qui passegem per la plaça del Diamant i trenquem miralls amb Rodoreda. Dels qui, entre versos d’Estellés o Vinyoli, ens han parit ací, assumim la veu del poble i només aspirem a aquella felicitat “que no pots fer teva del tot, ni retenir-la gaire estona”. Perquè la foscor torna. Sempre torna.
Serem, doncs, l’homínid monzonià, que assenyalava a terra i pronunciava, somrient i xiroi, el sintagma prohibit. “Pa pso pacost païco pasio ta Paaïsos ca atlanss...“ Serem el vent embogidor d’Enric Valor, la precisió adjectiva de Josep Pla i la rebel·lia triple de Maria-Mercè Marçal. Perquè el poble, com deia Martí i Pol, som “tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes”. Perquè “l’esperança és el do dels qui sofreixen”. Perquè “fins a la mort hem d’arribar-hi vius”. I perquè tenim gofrat sobre la pell que, avui, encara, “tot està per fer i tot és possible”.
Que el soroll —mai!— no ens ofegue les paraules...
