En L’ofici de viure –que no és pas cap programa de Catalunya Ràdio, sinó una mena de diari despietat de Cesare Pavese que recorda els formats de recit à la française de Camus i amics–, l’autor piemontès hi amolla una sentència tan lapidària com reveladora, que hauria d’escriure’s a totes les pissarres d’escola cada dematí per tal que les noves generacions –i els professors…– l’assimilessin com més aviat millor: “Només sabem emprar l’estratègia amorosa quan no estem enamorats”. Amb una desena de mots, l’autor guanyador del Premi Strega, expressa una de les grans contradiccions de la nostra espècie, que, de fet, no només trobem en l’amor, sinó que es pot rastrejar en la majoria dels afers que ens ocupen.
La cita de Pavese va comparèixer tot d’una dins el cap arran de la notícia apareguda aquesta setmana, segons la qual els nostres estudiants de secundària han obtingut el pitjor registre de la història en llengua catalana, en l’avaluació de competències bàsiques que duu a terme la Generalitat als alumnes de 4t d’ESO. A més, les dades confirmen que aquesta evolució negativa de les xifres es troba en els diferents àmbits de llengua avaluats: competència oral, escrita, lectora, etc.
No parlem de si el jovent fa servir més o menys la llengua. Parlem de si és capaç de fer-la servir correctament, i la conclusió és que no, que són, diguem-ho, majoritàriament ineptes, quelcom que, de fet, es constata cada cop més, per exemple, als mitjans de comunicació del país, que en els darrers lustres s’han anat omplint d’estudiants de periodisme que no saben estructurar tres frases seguides sense suar la cansalada per l’ús dels pronoms febles.
En resum: que avui els nanos que es troben en el darrer curs de l’etapa obligatòria són probablement els catalanoparlants –sic…– més analfabets dels darrers trenta anys, quan, paradoxalment, després de quatre dècades d’autogovern, polítiques lingüístiques favorables al català i sistema educatiu pretesament propi, la lògica diria que hauria de ser tot just a l’inrevés. Un i dos sortiran i ens diran que en els darrers vint anys el nostre país ha sofert un seguit d’onades migratòries i atacs al sistema educatiu i lingüístic de notable envergadura. Ben cert, però no és menys cert que objectivament el context era molt menys favorable a la dècada dels 60 i, en canvi, durant els 80 i 90 el país va fer un tomb.
La reflexió de Pavese encaixa a la perfecció amb la situació descrita suara: quan més desesperat es troba el país –govern, docents, entitats…– per la salut de la llengua, quan més temps fa que més recursos destinen –teòricament– els poders públics per capgirar la situació, emergeixen els pitjors resultats des que se’n té constància. Així com cell amant –amb el permís de March–, que vagareja d’un costat a l’altre, impotent, ridícul i sovint vergonyant, implorant l’atenció de la persona estimada, es troba el nostre país amb la inculcació de la llengua en les noves generacions. És a dir, govern i institucions han dit tantes vegades que malden i maldaran sense descans per tal que, per damunt de tot, tothom surti del sistema educatiu amb un nivell acceptable en llengua catalana i castellana –per, teòricament, garantir la cohesió social–, que saber i aprendre català ha perdut valor: cotitza a la baixa.
En primer lloc, perquè per tal que “oficialment” tothom surti amb el títol de català, fa uns quants lustres que el món escolar ha anat rebaixant cada cop més el nivell d’exigència –per evitar frustracions i que la llengua catalana es visqui amb incomoditat…(sic)–. El resultat d’això és, òbviament, una inflació descontrolada de títols i certificats de llengua catalana que no es corresponen amb la realitat, i, el que és pitjor: que la rebaixa en les competències exigides no només afecta els estudiants que no tenen el català com a llengua primera, sinó també els aborígens, a qui no se’ls hauria d’haver aplicat mai aitals mesures.
Però hi ha un segon argument que explica que l’aprenentatge del català cotitzi a la baixa irremeiablement: l’hem obert a tothom i a cost zero. Quin valor té una llengua que per aprendre-la tot són facilitats –tant econòmiques com logístiques, com fins i tot acadèmiques–. És la doctrina Pavese: el català –i els catalanoparlants– està tan desesperat per seduir i atraure nous parlants, que acabem perdent els papers.
S’atribueix a Napoleó Bonaparte la parèmia “Les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint”, que fent la translació al segle XXI, es podria traduir amb “En l’amor guanya el primer que fuig”. L’emperador cors hi tocava. És la llei de l’oferta i la demanda de tota la vida: si et mostres massa accessible, disposat i entregat, perds valor, i deixes de tenir interès per l’altre. El català n’ha d’aprendre. El català ha de fugir de qui no en vol saber res. I ja vindran ells.
