Barcelona, Brossa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Probablement la vila prístina dels primers pobladors ibers de Barcelona era a Montjuïc mateix i no al pla. O era un ric escampall de barraques que fumejaven dalt i baix de la muntanya. Com diu Verdaguer, és el rocam que la fa créixer, el pàbul, la pedra amb què s’han fet les cases de totes les èpoques des que la ciutat va començar a ser bastida sobre el Tàber, però ja en temps dels romans, això sí, que els romans només edificaven en ras. De les coves dins la pedra de Montjuïc, domicili dels primitius, a les llars de pedra de la Barcelona primigènia. D’aquesta bona pedra s’ha fet tot, les inscripcions del museu, les tombes romanes, la torre del carrer del Call, les imponents muralles a tocar de la Seu, tot el gòtic i el que queda de romànic, tot el barroc, el neoclàssic i més enllà encara, tot de gres silícic format per una fase detrítica feta de quars i feldspats. Os dels ossos de la muntanya és la ciutat, filla de la muntanya i color de la muntanya, gran com la muntanya, a recer de la muntanya, Barcelona neix de la roca com Venècia neix de la llacuna o París neix del riu.

Perejaume diu que pensem en “allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure” i hi pensem. També en el gir delicat que fem en pujar una escala de cargol o en la pressa amb què enfilem de baixada una escala recta, servidors de la inèrcia. Potser no és sinó el temps d’un sospir però és l’alè el que demostra que som vius perquè tracem un trajecte i ens movem. El moviment delata. Hi ha llocs per ser-hi, per viure-hi, i d’altres que hi són només per deambular-hi, per moure-s’hi, no per romandre-hi sinó per passar. Els indrets passadors ens alliçonen tant o més que el confort dels que ens fan romandre-hi. Hi ha llocs que són alguna cosa més que un lloc perquè hi trobem el dibuix amagat d’una altra cosa, impensada.

El 30 de desembre de 1998 Joan Brossa, amb les sabatilles a retaló com fa Goethe en el quadre de Johann Heinrich, va relliscar per les escales que el duien a l’estudi, va caure i morir. Al poeta li agradaven les escales de pintor, obertes en forma de lletra A tipogràfica, de lletra alfa, com la que va utilitzar, desmuntats els graons, per al poema visual Feina de dissabte de 1986. La lletra A capgirada, més o menys així, , és, inversament, un cap de bou, antic senyal solar, força més colossal coneguda per l’home si descomptem la de l’aigua, l’aire i el foc. La lletra A dreta, en canvi, és la primera de l’alfabet i representa tota la força i l’esperança del començ, entusiasme dels inicis i la força tota dels signes que ens transporten a un significat reservat. Brossa en va fer plantar una de molt gran a l’espai entre el velòdrom d’Horta i el Laberint, un poema visual monumental i transitable, com en els jardins filosòfics. A la A de pedra, avui tan barcelonina, tan xava, va dedicar una sextina. El parterre està sembrat de signes tipogràfics, retallats sobre la gespa, i més enllà hi ha una altra A però destruïda. “Naixença, el camí, pauses i entonacions i final”, diu l’explicació que acompanya el conjunt. El poeta havia escrit que:

“L’ascensor
és un mecanisme
que serveix per a pujar
i baixar persones i coses
d’un nivell
    a un altre.
L’escala
és un seguit d’esglaons des d’un
nivell a un altre que permet
pujar
    i baixar caminant.”

Passa que, de l’alfa a l’omega, i de la primera a la segona A, ens anem movent a través de les escales d’obra, en els passadissos, en les entrades, els ascensors, els aparcaments i en mercats, bars i altres botigues, en llocs dits de pas perquè són efectivament per passar, en els trànsits interns de les construccions sota teulat. Aquests indrets que són el testimoni eloqüent i discret de la personalitat íntima i de l’ànsia barcelonina per anar d’un lloc a un altre, per moure’s, atènyer, caminar, errar, vagar i divagar, pujar i baixar, orientar-se, perdre’s, indagar, badar i poblar dins d’un mateix edifici. Els trànsits interiors, com dic, no són detall ni fotesa sinó inesperats emblemes de la gran ciutat, de ciutat dins de la ciutat, de la manera espavilada i feinera que té sempre Barcelona, pràctica. Perquè una ciutat, com diu Ildefons Cerdà, no és un indret de recreació on es van a buscar il·lusions i amenitats. És un gran centre on es busquen les realitats més positives de la vida de l’home.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves