El desè aniversari de la marea verda de les Balears, que es va escaure el dia de sant Miquel passat, va fer créixer la remor sobre la necessitat de mobilitzar la societat civil illenca davant dels atropellaments contra el català que arriben, dia sí dia també, des del nou govern del PP amb Vox (en la modalitat en què Vox no té presència amb consellers dins l’executiu, però sí un acord de govern, exhaustiu i ple d’obligacions, que pensa fer complir). Recordem que la marea verda va ser la manifestació més massiva que hi ha hagut fins ara en la història de les Balears, culminació d’una vaga indefinida dels docents que va saber polsar la tecla adequada de la comunitat educativa (primer) i del conjunt de la societat illenca (a continuació). Qualificar aquells fets —tant la vaga com la manifestació— d’històrics no és arbitrari ni exagerat.
Existeix a les Balears actuals prou força social, prou massa crítica, per repetir una resposta com aquella? En deu anys, la societat balear ha aprofundit significativament en els canvis que ja tenia en marxa l’any 2013. És a dir, la població ha seguit augmentant a un ritme exponencial, de tal manera que, mentre a Madrid debaten intensament sobre Espanyes buidades, aquí vivim els drames d’unes Balears saturades i massificades, bàsicament a conseqüència d’una turistificació desbocada que va estretament unida a una especulació sense fre sobre el territori, els recursos naturals i l’habitatge. I això du a un creixement demogràfic per al·luvió, amb una quantitat molt important de residents que senten un interès escàs o nul pels problemes de l’ensenyament públic o per la minorització de la llengua pròpia.
Tot això és cert, com també ho és que existeix un altre gran bloc de la població integrat per diverses generacions d’illencs que s’han educat en català, que fan en català tota o una bona part de la seva vida professional i personal, i que freqüenten (són consumidors, encara que no m’entusiasmi aquesta manera de dir-ho) de la cultura i els mitjans de comunicació en català. És una part de la població que no es pot qualificar de cap manera de minoritària o residual. Ben al contrari, la part catalanoparlant, o culturitzada en català, de la població de les Balears és prou important per desmentir els missatges catastrofistes que parlen d’una extinció de la llengua a curt o a mitjà termini. El lingüicidi amb què fantasieja Vox, i que consent i alenteix el PP (perquè ja li va bé), és lluny de ser res més que això: una fantasia obscura d’ultranacionalistes retrògrads i tronats.
Ara bé, la composició de la societat és més complexa i delicada que mai (més que fa deu anys, certament). La situació requereix evitar la precipitació, les gesticulacions, la xarlataneria i els patrioterismes, i presentar la lluita per la llengua com una defensa dels drets fonamentals de tots els ciutadans de les Balears, no tan sols dels catalanoparlants. Es tracta de fer calar aquesta idea, de difondre-la i assentar-la, sense envestir les constants provocacions. I sortir al carrer quan sigui el moment de fer-ho.
