Vaig entrar al món Borges amb La Biblioteca de Babel, selección de lecturas fantásticas dirigida por J. L. Borges. Una col·lecció que recull relats d’autors de totes les èpoques i d’arreu del món. Molts m’eren desconeguts; dels que coneixia, s’hi oferien obres que no havia vist mai. Stevenson, Melville, Jack London, Papini, Kafka, Pu Songling, Chesterton, Meyrink, Wilde, Henry James, Kipling, Hawthorne... Històries que van més enllà de la superfície de les coses, sense murs entre personatges vius i morts, entre temps passats, presents o futurs, entre espais físics o mentals. I, per damunt de tot, plaents, no fetes per a l’anàlisi, sinó per al gaudi.
Entrí al món Borges com a una ciutat: pels afores. El Borges que més m’ha marcat no és l’autor, sinó el carter, segons la metàfora de G. Steiner: “Soc un carter, el qui porta les cartes dels grans autors a altres persones. Si no es pot ser un gran creador, cal ser un carter”. Borges, gran creador, també és un gran carter. Més tard d’haver entrat al món Borges, vaig llegir Borges. Assaigs, poesia i, sobretot, contes, que t’obrin infinites portes al cervell.
Harold Bloom diu que els contes moderns es divideixen en dues tradicions: la de Txékhov i la de Kafka-Borges. Txékhov, i amb ell Hemingway, Joyce o Cheever, mostra la nostra existència ordinària. Kafka, i després d’ell Borges, s’esmerça en la fantasmagoria. A les obres dels millors autors txekhovians, però, la realitat esdevé fantàstica, i a les dels millors kafkians, la fantasmagoria esdevé desconcertantment mundana. Ambdues tradicions es complementen. Si la txekhoviana —Bloom en diu també impressionista— satisfà el desig de realitat, la kafkaborgiana obre la porta del que hi ha més enllà de la suposada realitat. Bloom: “Busquem la veritat amb Txékhov i el revers de la veritat amb Borges”.
Havent llegit La Biblioteca de Babel, vaig descobrir la Biblioteca personal, una altra col·lecció de llibres escollits i prologats per ell, més àmplia i diversa, i també aquella joia que es titula Antología de la literatura fantástica, feta amb la complicitat de Silvina Ocampo i Bioy Casares.
Borges propugna la literatura com a goig, com a aventura mental que, sense renunciar-ne, va més enllà del document, del debat d’idees, de la descripció de l’epidermis de la vida quotidiana. Cada nit passem set, vuit o nou hores amb els ulls tancats. Mentre dormim, protagonitzem una vida intensa, amb experiències imprevisibles, gens fàcils d’entendre. A què s’assembla més la bona literatura,si no és a un somni o a un malson?
Diu Rodoreda: “Una fugida de la realitat és, sempre, un encarament de l’escriptor amb la seva realitat més profunda”. El Gargantua, la Divina Comèdia, els Viatges de Gúlliver, la Bíblia, El castell, Moby Dick, Les mil i una nits, Pedro Páramo, el Faust, Edgar Allan Poe, les llegendes populars... Són fugides de la realitat, o són un encarament amb una realitat més profunda?
