Proposo als lectors un petit joc. Imaginem que tenim una empresa que es dedica a fer prediccions electorals. I ens fan un encàrrec —aquí i ara— per intentar endevinar al màxim què acabaran votant unes persones a les quals podrem enquestar, però a les quals podrem fer una sola pregunta, a triar. La mateixa a totes. Una possibilitat és demanar-los els seus ingressos. L’altra, saber quina llengua parlen a casa. Quina de les dues preguntes triaríem? Quina creiem que, amb infinites excepcions en tots dos casos, ens donarà més pistes reals sobre quin serà el vot, si no a un partit, dins d’una família de partits?
L’elecció no és senzilla. Repeteixo les regles del joc. Es tracta de triar segons considerem què té més correlació amb el vot, una adscripció identitària —la llengua, sobretot— o una adscripció basada en els interessos econòmics —que podríem saber pels ingressos—, sabent que cap de les dues preguntes ens donarà una correspondència automàtica. Estem parlant de fer l’enquesta ara i aquí, no de trobar un mètode universal vàlid en qualsevol lloc i en qualsevol època. I no triem entre les dues possibilitats quina ens sembla més desitjable o la més racional. Estem triant segons el que creiem que passa, ens agradi o no, no sobre el que creiem que hauria de passar. Sabem que, per filar prim, les necessitaríem totes dues i moltes altres. Però només en podem triar una. Jo triaria la de la llengua. Crec que amb aquesta endevinaria més vots que amb l’altra.
No crec que ara i aquí el nivell d’ingressos tingui una traducció clara en l’orientació del vot dins d’un eix de dreta a esquerra. Com més pobres més a l’esquerra voten i com més rics més a la dreta? A Vox el voten els més rics de tots i a la CUP els més pobres de tots? No m’ho sembla. No nego la correlació entre interessos i ideologia, però caldrien moltes preguntes més per establir un sistema complex de correspondències. En canvi, sembla força clar que —especialment a Catalunya— la llengua i, per tant, una certa adscripció identitària, fa que unes persones triïn un determinat grup de partits, en l’eix nacional. Amb milers d’excepcions, però com una tendència significativa. El factor identitari pesa en el vot dels uns i dels altres, no només dels uns ni només dels altres.
Les adscripcions polítiques, actives o passives, entre nosaltres depenen en un percentatge molt considerable de les adscripcions identitàries. Dels uns i dels altres. I em fa l’efecte que, de vegades, una part de l’independentisme, com que no els agrada, com que això no és el seu model d’anàlisi de la realitat, han fet veure que no passa. La política pot voler canviar les coses. Però, per canviar les que s’hagin de canviar, primer cal tenir un retrat precís de la realitat. No substituir el que és pel que voldríem que fos. Si es vol aconseguir l’adscripció política a l’independentisme, cal que es produeixi abans una certa adscripció identitària, en la majoria dels casos. No n’hi ha prou amb el full d’ingressos. La llengua? Parlar-la i entendre-la és l’expressió òptima, però respectar-la i voler-la entendre és, en molts casos, un pas suficient. Els ingressos i els interessos són molt importants. Tanmateix, la llengua i la identitat també cotitzen, i molt, en el mercat de la política. I qui està en aquest mercat no pot deixar de banda aquesta cotització.
