La missatgeria instantània, com totes les modernitats que ens garanteixen els dispositius mòbils, ens ha complicat la vida. Especialment als personatges públics de l’esfera política. Els darrers protagonistes en aquest sentit han estat Antoni Comín i Carles Puigdemont.
El debat de la privacitat no desvirtua la importància de la conversa entre tots dos. Tal com diu l’encara únic candidat a ser investit president, ell és humà. I com a tal, dubta. Però és evident que les coses no són com fa uns mesos i que en l’independentisme, lluny d’anar tots a una, es temen més reaccions de l’Estat en cas que se salten les directrius polititzades dels tribunals. És la conseqüència d’haver comprovat la intensitat de la repressió. Justificada per l’aparell legal i judicial, sí. Però repressió, al cap i a la fi. Amb víctimes. I amb tal magnitud que causa desconcert. I inseguretat.
La resposta des del partit que governa l’Estat espanyol -i dels seus delegats taronges a Catalunya- no ha estat inesperada: han cantat victòria. Celebren un cop més la fi d’un procés tantes vegades donat per mort. Paradoxalment, el mateix nombre de vegades que s’ha vist reforçat.
Després del revés patit el 21D, el bloc unionista ha reaccionat tal com acostuma a fer en aquestes ocasions: desvirtuant l’evidència del resultat de les eleccions. Primer va ser l’invent de Tabàrnia. Després, l’actuació del Tribunal Constitucional per impedir la investidura de Carles Puigdemont, malgrat que el Consell d’Estat va desaconsellar prendre aquesta decisió. Ara, uns missatges privats han transcendit a l’esfera pública per reforçar la moral dels que van perdre les eleccions i no tenen cap opció per proposar un candidat alternatiu a la presidència de la Generalitat de Catalunya.
No es pot desestimar que el missatge de Puigdemont, per molt que es contextualitze, reflecteix un estat d’ànim negatiu. Potser el més deteriorat des que es va iniciar l’anomenat procés. Però més cert és encara que hi ha una majoria parlamentària que, tot apunta, els independentistes no desaprofitaran.
Des del primer moment, en el procés s’ha tingut clar el què i no el qui. La voluntat de reacció de l’Estat ha estat desestimada i la seua actuació ha creat un trastorn evident. Però no sembla haver desvirtuat, en cap cas, l’objectiu final del que es va iniciar l’any 2010. Hi ha dues qüestions que garanteixen la continuïtat. Una és la majoria parlamentària. L’altra, la unitat. Ara es qüestiona aquest segon factor. Malgrat les divergències inevitables, és difícil pensar que es trenque. Sobretot si es tenen en compte les conseqüències d'aquesta possibilitat.
L’independentisme pot voler canviar l’estratègia. Part d’ell pot estar desanimat. Però no sembla voler suïcidar-se.
