Sagarra fora del temps

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Catalunya dir Sagarra és dir èxit. Són els teatres plens a vessar, les cues inacabables d’espectadors com senda de formigues, els aplaudiments rabiosos, les llàgrimes i les rialles tumultuàries, les còrpores suades, els llibres venuts per milers, l’admiració permanent del públic. Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va ser el primer escriptor català que va viure de l’escriptura, el primer que va aconseguir que la literatura catalana fos un autèntic fenomen de masses. Un escriptor popular, antipedant, desconfiat de totes les acadèmies i alhora reverenciat pels lectors més exigents. Ara no ho faré però seria difícil que trobés un creador professional més complet i divers, més poderós, que treballés en tots els gèneres literaris i que en tots reeixís amb aquesta gràcia. Ara no en trobaria cap de més potent i el més normal és tenir-li enveja negra, experimentar ràbia. Dramaturg, poeta, novel·lista, articulista, traductor. Componedor de frases catalanes genuïnes. Els seus textos tenen la categoria de la gran literatura europea del moment i, alhora, una personalitat inconfusiblement nostra, escrits amb una llengua enlluernadora, extraordinàriament capaç i saborosa, vibrant. Una llengua que ho pot tot i ho pot sempre.

Pertanyia a una de les poques famílies que quedaven a principis del segle vintè de la remota, vella, noblesa catalana. Un aristòcrata que, curiosament, va saber connectar amb el públic de tota mena, més i millor que cap altre escriptor. Va viure gairebé tota la seva vida a Barcelona i és un dels escriptors que més i millor han escrit sobre la gran urbs, en especial a la seva novel·la Vida privada, però també a les seves Memòries i als seus articles de premsa —Cafè, copa i puro, L’aperitiu—. Va ser un escriptor urbà que, alhora, fou un entusiasta de la natura i un extraordinari paisatgista, demostrant que això de distingir entre llibres de ciutat i llibres rurals és una manera com una altra de perdre el temps. Fou un escriptor d’imatges i dels sentits.

Ben jove, l’any 16, publica el poema El mal caçador i, dos anys més tard la que havia de ser la seva primera obra teatral, Rondalla d’esparvers. Des d’aleshores es farà molt popular, es farà amic i enemic de Josep Pla i descobrirà la Mediterrània, és a dir, el món de la marina i de la gent de mar a Calella i al Port de la Selva, una experiència de vida que és en l’origen de Cançons de taverna i d’oblit, Cançons de rem i de vela, de la novel·la All i salobre i de l’obra El Cafè de la Marina. Són noms que quedaran per sempre. Si exceptuem les seves innovadores obres La fortuna de Sílvia i Galatea, Sagarra va oferir molt sovint un teatre anacrònic, escrit en un vers enlluernador, això sí, però que avui resulta sorprenentment antic, gastat. Era el tipus de teatre que li reclamava el públic, ple d’hereus, pubilles, hostaleres i mossos, situat en una suposada Catalunya eterna i pagesa que feia temps que ja no existia i que, nostàlgicament, els espectadors enyoraven potser perquè era falsa. Mentre, per exemple, García Lorca es capbussava en el flamenquisme Sagarra escriu L’hostal de la Glòria, un drama extraordinari, escrit en un català fastuós però que sembla del segle XVIII.

I és que Sagarra és un escriptor tan modern que esdevé crític amb l’arrogància de la modernitat. Mentre la majoria d’autors entren en una ferotge competitivitat per demostrar qui està més a la moda, Sagarra es manté indiferent. Vol escriure des de la intemporalitat, des de la intranscendència, seguint el criteri de Carner. Com passa amb Lampedusa o Pagnol el temps s’ha aturat en els seus textos per salvar el que es pugui d’un determinat món que s’acaba, l’anterior a la Guerra Gran. Lluny d’ideologies, el món i la seva gent no tenen millor intèrpret que Sagarra, mai no els traeix, no els jutja, no teoritza, no s’embolica. Només comprèn i explica. L’escriptor només es revoltarà davant de la repressió franquista, que denuncia àcidament al Poema de Montserrat. Davant de la injustícia, de l’intent d’anihilació del nostre país, l’obra és un manifest polític i una continuació, en vers, de la biografia iniciada a les seves Memòries. Quan Josep Pla les va llegir va pensar que potser l’amic i enemic li havia guanyat la partida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves