Podem dir que les dones hem conquistat els privilegis abans reservats als homes; l’ús de la paraula, el coneixement i una major presència i responsabilitat en l’espai públic… Dir que som més lliures i iguals i que mantenim relacions més properes amb els homes...”. La professora Isabel Morant, un referent en la teoria del feminisme al nostre país, es mostrava així de contundent el passat gener quan va rebre al Paraninf la Medalla de la Universitat de València. Tanmateix, la historiadora va advertir de la ideologia masclista persistent, l’origen de la qual “no sé si és un retorn del passat o un present mal construït. Desigual i violent”. Perquè l’enemic del feminisme, insistia, és la ideologia que mira les dones com un objecte que cal planificar i no com un subjecte de llibertat i acció.
Isabel Morant va ser la primera dona elegida en un procés democràtic vicerectora de la Universitat de València. Ho va recordar en la seua laudatio l’exrector Ramon Lapiedra, un fet especialment significatiu en aquestes dates, atès que la concessió d’aquesta medalla serà l’últim acte presidit pel rector Esteban Morcillo, després de vuit anys de mandat, ja que pocs dies després començava la campanya electoral al Rectorat de la institució acadèmica. Uns comicis, on, per primera vegada, competeixen dues dones, Mavi Mestre i María Antonia García Benau, juntament amb el candidat Vicent Martínez.
Lapiedra va destacar que la historiadora, compromesa i tenaç, va impulsar i dirigir el projecte editorial de la col·lecció “Feminismos”, de l’Editorial Càtedra, amb 126 títols publicats al llarg de gairebé trenta anys, a més d’haver dirigit la Historia de las Mujeres en España y América Latina, obra ambiciosa i capdavantera en quatre volums i vora 4.000 pàgines; haver promogut i dirigit la Universitat d’Estiu de Gandia i haver estat membre del Consell Valencià de Cultura.
Valenta va ser l’aposta decidida de Morant per la investigació de la història de les dones des de la dècada dels vuitanta “en un moment de renovació historiogràfica en tot el món occidental que Isabel va tindre l’energia intel·lectual d’absorbir ràpidament”, assenyalava la catedràtica Isabel Burdiel. El feminisme per a Morant era “l’energia política que donava cos a un moviment intel·lectual, científic, capaç de sacsejar els fonaments de la disciplina i canviar la història”, va afirmar Burdiel.
Només he tingut l’ocasió d’entrevistar Isabel Morant per telèfon. Una sola vegada. Un matí tòrrid del passat estiu. Tot i el rebombori estrepitós dels xiquets a les portes de les vacances, una veu tan sàvia com segura i comprensiva em va regalar una lliçó magistral inoblidable. Parlàvem de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), la qual va donar suport a noves línies de recerca en un context històric de recuperació democràtica amb grans mancances de pressupost per a la investigació, fins i tot, al mateix si de les universitats. “Hi vam trobar el suport necessari”, afirmava. En aquell moment, “sabíem fer les preguntes relatives a la construcció feminista i masclista, les realitats jeràrquiques i antagòniques; volíem comprendre i, alhora, denunciar la dominació”, m’explicava la professora, ara emèrita, des de l’altra banda del fil telefònic.
Isabel Morant va ser pionera a buscar les dones que, malgrat el destí al qual la societat les sotmetia (separació d’allò públic, polític i intel·lectual), havien buscat una via de subjectivitat, a l’encalç de la realització, sobrepassant els límits establerts als segles XVIII i XIX a partir de l’escriptura. “Volíem recuperar aquella visibilitat i comprendre la dominació i la diferenciació de sexes, com també que els subjectes humans no són sempre un calc”, apuntava. I de la seua revisió de les biblioteques valencianes va sorgir la Història de les dones, una història diferenciada per sexes, una espècie de catàleg, editada per la IVEI i l’Instituto de la Mujer de Madrid.
“La IVEI, dirigida pel catedràtic Josep Picó, va ser un referent per als joves investigadors, historiadors, filòsofs... Tenia criteri, apostava per la cultura valenciana i era una institució oberta i innovadora; el tema de gènere era molt incipient en el món del pensament i van confiar en mi”, afegia la teòrica del feminisme. Per aquest motiu, Morant instava la Institució Alfons el Magnànim, actualment dirigida pel professor Vicent Flor, a reprendre el caràcter innovador de la IVEI i, de cap manera, “quedar al marge d’aquest corrent de coneixement, perquè la producció feminista ha demostrat que és un pensament d’àmbit acadèmic i intel·lectual d’una potència que no s’esperava”.
El feminisme “no té una organització tan estructurada com els partits polítics”, pot fer la impressió d’inactivitat o inexistència, però és sempre present”, assevera Isabel Morant.
