Una chirigota pot fer broma de degollar Carles Puigdemont o encoratjar els catalans a independitzar-se. A Cadis o a València, on el món faller, sempre tan submís amb el poder quan bufa des de la dreta, fa anys que descafeïna el component satíric de la festa. Els ninots haurien de ser mordaços, crítics, salvatges, roents, esmolats contra els polítics, contra els vicis de la societat valenciana, contra les nostres contradiccions, contra el Govern, contra els blavers o els pancatalanistes... Si no, per a què?
El raper Valtonyc pot cantar el que li rote. Com Soziedad Alkoholika, acusats de proetarres, antisemites i no sé quantes coses més, als qui Alfonso Ussía va dedicar una columna amb el gens subtil nom d’“Hijos de puta”. També Fermín Muguruza, Los Chikos del Maíz o Brams, músics perseguits per les lletres o la ideologia.
Loquillo té dret a incloure al repertori La mataré, aquella cançó dels anys 80 que, vista amb ulls actuals, sembla comprendre la violència de gènere. Chenoa pot fer una cançó dient que “no me hables de sexo seguro”, carregant-se totes les campanyes per prevenir les malalties de transmissió sexual i els embarassos adolescents, i el fill de Bárcenas pot aprofitar-se de la corrupció triomfant en una sala farcida de niños bien del PP junt amb el Pequeño Nicolás.
El quadre del rei, siga Felip V, Joan Carles I o Felip VI, aka “a por ellos”, es pot penjar de cap per avall. O calar-li foc, sempre que es complisquen les mesures de seguretat adients. L’himne espanyol es pot xiular, o gratar-te un testicle mentre sona, així com hom té dret a no cantar Els Segadors, o xiular-lo, i mirar-s’ho tot plegat amb cara de mala llet. Hauríem de poder torcar-nos el cul, fins i tot, amb les partitures dels himnes o, per què no, amb la bandera que els acompanya. Fer paper higiènic amb l’espanyola o la senyera perquè una bandera, al capdavall, és només un drap tenyit amb una etiqueta on possiblement diga “Made in China”.
L’article 20 de la Constitució espanyola, la qual tenim dret a considerar un llibre sagrat o a esguerrar-la pàgina per pàgina i fer-ne avionets de paper, diu que “es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de comunicació”, així com “a la producció i a la creació literària i artística”. En conseqüència, es pot desfilar en el carnestoles vestit de drag queen amb motius religiosos, uns titellaires poden fer una obra de teatre sobre Alka-ETA o es pot fer una performance el 20-N recordant amb nostàlgia, braç en alt i camisa blava a Franco i Primo de Rivera, caídos por Dios y por España.
L’humor, per exemple, pot ser bo o roí, subtil o groller, delicat o de mal gust, però preferiria viure en un país on es puguen fer acudits de Carrero Blanco, Irene Villa, la vida a la presó dels Jordis o Junqueras o qualsevol altra gracieta negra, dubtosa o desagradable. Vull un Polònia amb Franco i el rei cantant “no estaba muerto, estaba salvando a España” i un programa a Intereconomía fent conya amb un míssil nord-coreà sobre Barcelona.
Vull que es puga criticar la violència policial, denunciar les sentències amb pudor de ranci, escriure sense por a les xarxes socials, atacar o defensar les festes populars, qüestionar o donar suport a l’Orgull Gai, o a la mani de l’11 de Setembre, o a la desfilada militar del 12O i, fins i tot, que s’òbriguen debats estúpids com si l’anglès és més útil que el català... Rebentar la dictadura de la correcció política i el tabú del que “no es pot dir”.
També vull poder escriure aquest article, com desitge que Arcadi Espada puga publicar Un buen tío, la llepada al presumptament corrupte Francisco Camps. O que Pérez-Reverte ens diga que tots som “gilipollas” tret d’ell, o que Sostres perpetre textos miserables, o que un columnista indepe m’explique que el procés és un èxit.
D’això, se’n diu “llibertat d’expressió”. I té, o hauria de tenir, pocs límits. Com deia Voltaire, “estic totalment en desacord amb el que dius però defensaré a mort el teu dret a dir-ho”. Qualsevol altra cosa són mordasses, dobles vares de mesurar i intents per callar els contraris ideològics. No podem silenciar a qui no pensa com nosaltres, siga blau o roig, de Ponent o de Llevant, destre o sinistre, de dalt o de baix. Sí que podem, en canvi, decidir a qui escoltar o no, quins discos comprar, a quines manifestacions anar, a quin partit votar, quin canal de televisió veure o quins llibres, diaris, revistes, blogs, tuits, posts, cartells o pamflets llegir. I criticar-los o rebatre’ls, si volem. I prou.
Llibertat d’expressió... Una gran utopia amenaçada que només es defensa exigint-la, fins i tot, per a qui no pensa com tu.
